Filosofia 1r Batxillerat / Tema 1

1.1 El concepte de filosofia

Desentranyar el significat de filòsof, filosofia o filosofar no és quelcom que puga fer-se independentment dels usos històrics diversos d’aquests termes. Tanmateix, podem fer-ne algunes consideracions preliminars.

Segons la tradició, fou Pitàgores de Samos el primer a aplicar-se a ell mateix el mot filòsof, tot i que no puga encapçalar, segons aquesta mateixa tradició, l’il·lustre llinatge dels filòsofs, honor que correspondria a Tales de Milet.

Etimològicament, el terme filosofia prové de la forma prefixada del mot grec phí­los, que significa amant, i del mot sophía, que significa saviesa. En aquest sentit, la filosofia no seria altra cosa que l’amor a la saviesa, l’estima per la saviesa, i el filòsof aquell que aspira a alcançar-la.

Els primers i més reexits pensadors grecs foren anomenats sophói, savis, pels seus con­temporanis. Sophós era un terme totalment coextensiu al de filòsof i, al principi molt més habitual.

Si comparem aquests dos termes, el de sophós i el de philosophós, podem trobar un innegable matís d’humilitat —potser de falsa humiltat— en el mot emprat per Pitàgores. Sophós és aquell que hom considera dipositari del saber en un grau supe­rior. No és, però, un títol que puga atribuir-se un mateix sense exposar-se a les crí­tiques sornegueres i cruels dels seus consemblants. Filòsof és aquell que, humilment, aspira a assolir la saviesa, quelcom que encara no es troba a les seues mans. D’aquí també el caràcter dinàmic de recerca que connota el mot filòsof davant la passivitat del sophós, que ja es troba en possessió de la veritat.

La saviesa, l’ideal del savi, no consistia per als grecs de l’Antiguitat en una pura i simple acumulació de coneixements sense conseqüències per a la direcció de la vida humana. Ben altrament, si hom cercava explicacions sobre el cosmos, en general, i la vida humana, en particular, era per saber com calia viure. Tota saviesa —i tota filosofia, doncs— conjuminava una teoria (recerca d’explicacions i coneixements) i una pràctica (deducció de màximes sobre com cal viure a nivell individual, l’ètica, i a nivell col·lectiu, la política). La meta de tota filosofia teòrica, és una filosofia pràc­tica.

La filosofia era, des dels orígens fins al Renaixement, alguna forma de pensament racional que no podia ser distingit de la ciència. Filosofia, ciència i saber eren em­prades com a paraules sinònimes. El que aleshores era anomenat filosofia, consistia en una barreja indiferenciada del que avui anomenem ciència i filosofia com a dues formes diverses del saber. El pensament racional no s’esgota, doncs, amb la ciència experimental ni totes les ciències ofereixen el mateix grau de seguretat en les seues conclusions.

Activitat

(a) Cerca al diccionari els termes: Filòsof, filosofia, filosofal, filosofalment,  filosofar, filosofas­tre, filosofema, filosòfic, filosòficament, filosofisme, filosop, sofisma, sofista, sofisteria, sofístic, sofisticar.

1.2 Els orígens de la filosofia

1.2.1 El logos contra el mite

Hom sol entendre per logos el conjunt del pensament racional, ja siga filosofia, ciència o una barreja indiferenciada de totes dues. Sota el terme de mite entenem, en canvi, alguna forma de pensament pre-racional que tot seguit provarem de perfilar. L’expressió “el logos contra el mite” que figura en el títol d’aquest apartat significa que el logos, en aquest cas la filosofia, és alguna forma de pensament que naix en lluita contra una forma d’explicació anterior, el mite. El pensament racional se’ns pre­senta com una alternativa al pensament mitològic, al qual aspira a desplaçar a l’hora d’explicar el cosmos i la vida humana. Podem preguntar-nos, tanmateix, si aquesta pretensió ha obtingut un exit complet, és a dir, si el pensament racional ha reexit abso­lutament en totes les esferes del pensament humà i quina ha estat la seua incidència social.

Hauríem de remuntar el curs de la història fins a segle VI abans de la nostra era per situar-nos a l’època del naixement de la filosofia, el qual s’esdevingué simultània­ment, no per casualitat, a tres llocs del planeta: les colònies asiàtiques de l’antiga Grècia, l’Índia i Xina. La tradició filosòfica que tingué el seu origen a la grècia clàs­sica o hèl.lade, constitueix l’anomenada filosofia occidental; mentre que la tradició hindú i la xinesa, conformen dues branques de la filosofia oriental que s’entrecreuen de diverses maneres. Un tret distintiu de la filosofia occidental que sol remarcar-se és la connexió ininterrompuda fins a l’actualitat entre filosofia i ciència, cosa que no s’esdevingué a les escoles de filosofia oriental, que s’adreçaren prioritàriament cap al pensament moral (budisme, taoisme, confucianisme, etc).

Abans que ningú no s’explicàs el món i la vida humana de manera racional, els humans duien ja milers d’anys orientant les seues accions mitjançant les creències an­imistes i la màgia, primer, i la mitologia, després.

L’animisme o pensament màgic és aquella forma de mentalitat humana que, in­discriminadament, atribueix subjectivitat, personalitat o voluntat a tots els éssers de la natura. D’aquesta manera esdevenen amistosos o hostils en la mesura en que reeixim o no a posar-nos a bones amb ells. Les interaccions entre les ànimes o esperits dels éssers naturals expliquen el curs dels esdeveniments de la vida humana. Per explicar el món l’animista ha de recórrer a aquestes forçes invisibles que poblen la natura. Tanmateix, aquesta interioritat dels éssers de la natura només resulta accessible mit­jançant els rituals màgics. La màgia no és altra cosa que la creència en la força i el poder dels símbols per a modificar el curs dels esdeveniments. Ella representa per al pensament animista allò que la tècnica per al pensament racional. L’animisme pur coincideix amb una etapa del desenvolupament social de la humanitat en què no ex­istien jerarquies polítiques. És possible que aquesta siga la raó per la qual l’animisme no introdueix jerarquies entre les ànimes dels distints éssers naturals.

El mite o pensament mític sol ser definit com l’intent d’explicar el món, en gen­eral,  i la vida humana, en particular, mitjançant narracions més o menys fantàs­tiques que descriuen les accions i relacions d’éssers extraordinaris o sobrenaturals, que tenen com a conseqüències immediates la creació del món i l’aparició dels humans. El mite introdueix dues novetats en relació a l’animisme: (1) una reducció dels nombre de personalitats rellevants per a l’explicació còsmica i (2) una jerarqui­tzació d’aquestes personalitats. D’una banda, el pensament mitològic personifica determinades forces de la natura i, d’altra, coincideix amb una etapa del desenvo­lupament social en què la introducció de jerarquies polítiques és ja un fet. Els mites juguen un paper ideològic importantíssim a l’hora d’explicar i justificar l’estratificació social, quins són els deures dels esclaus i els artesans, i quins els drets i prerrogatives dels poderosos.

En contra de la inclinació a explicar el món mitjançant esdeveniments extraordi­naris, el logos o pensament racional pretén explicar-lo d’una manera absolutament naturalista, sense recórrer a la voluntat o sentiments de cap déu ni a cap esdeveniment que altere l’ordre normal a què la naturalesa ens té acostumats. L’animisme i el mite compartien l’error d’antropomorfitzar la natura, és a dir, d’atribuir qualitats físiques o psicològiques pròpies dels humans de manera improcedent. Reprimir aquesta tendència, més o menys espontània, a projectar en la naturalesa les nostres estructures psicològiques és veritablement difícil i els humans només han aconseguit una visió més objectiva del món al llarg dels segles.

Tota bona explicació racional ha d’ajustar-se a certs patrons. Heus ací cinc prin­cipis bàsics del pensament científico-filosòfic que poden servir-nos de retrat robot per tal d’identificar una explicació d’aquest tipus:

(a) Principi de l’ordre natural inalterable: Tota bona explicació racional ha de re­spectar la creència que els fenòmens reals s’esdevenen segons un ordre natural inalterable. En circumstàncies semblants s’esdevenen sempre fenòmens sem­blants. En les explicacions cièntífiques, aquest ordre adquireix la forma de lleis naturals expressades, generalment, mitjançant relacions matemàtiques de distintes magnituds. Aquesta creència exclou la possibilitats de fets excepcionals o mira­cles. Dir que un fenòmen s’ha esdevingut de manera miraculosa seria renunciar a cercar-ne una explicació.

(b) Principi de causa i efecte: Tot fenòmen ha de tenir una causa de la qual és con­siderada efecte. Una bona explicació racional d’un fenomen ha de mostrar quina és la seua causa. La naturalesa constitueix una cadena de causes, on un efecte d’una causa anterior esdevé, al seu torn, causa d’un altre fenomen. Per la mateixa raó, hauríem pogut dir que es tracta d’una cadena d’efectes, tot i que aquesta expressió no sol emprar-se. Alguns pensadors opinen que aquest és un principi innecessari i perfec­tament reductible a l’anterior. Segons ells, l’única cosa que podem observar en una relació causal és una seqüència habitual de fenòmens, però no cap relació deductiva.

(c) Principi d’estabilitat de la realitat: «Del no-res, res no ix», deien el grecs, i allò que constitueix el substrat de les coses reals no pot ser anorreat. Tota bona expli­cació racional ha de tenir present aquesta pressuposició ontològica bàsica. La matèria ni es crea ni es destrueix, només es transforma. La física actual modifica lleugerament aquest principi afirmant que el sumatori de matèria i energia de l’u­nivers és cons–tant. Aquest principi refusa la creació ex nihilo, és a dir, a partir del no-res, cosa que constituiria un esdeveniment extraordinari —miraculós— impos­sible de casar amb cap equació de magnituds.

(d) Principi de simplicitat, d’economia, de limitació de la variabilitat indepen­dent o navalla d’Ockham: Tota bona explicació racional ha de ser el més simple possible, és a dir, ha de retringir al mínim imprescindible per a la comprensió del fenomen a explicar la participació d’entitats inobservables. Les raons per les quals això ha de ser així són diverses i no s’exclouen mútuament:

• Perquè la naturalesa du a cap totes les seues operacions de la manera més simple possible. Aquesta constituiria la versió ontològica del principi de simplicitat.

• Perquè una explicació que prescindeix al màxim d’entitats teòriques inobserv­ables té més poder explicatiu que una altra que els fa proliferar innecessàriament. Aquesta constituiria la versió epistemològica.

•Perquè una explicació més simple és sempre més manejable, més pràctica, més útil, més “portàtil”, diríem. Aquesta constituiria la versió pragmàtica.

• I, finalment, perquè una explicació més simple s’adiu millor amb les preferències o els gusts dels humans. Aquesta constituiria la versió estètica del prioncipi de simpli­citat. Tot i que ens puguen semblar científicament irrellevants, els prejudi­cis estètics han jugat en la història de la ciència un paper important.

(e) Principi de coherència: Tota bona explicació racional ha de evitar qualsevol con­tradicció. Afirmar i negar alhora l’esdeveniment del mateix fet resulta inadmissi­ble. La contradicció és una falsedat a priori, és a dir, que no necessita ser con­trastada amb la realitat. Cal tenir en comptes, tanmateix, que la coherència o con­sistència d’una explicació pot ser suficient en lògica i en matemàtiques —que són ciències formals—, però no ho és en cap de les ciències empíriques ni en filosofia —en aquestes es tractaria només d’una condició sine qua non.

(f) Principi d’adequació empírica: Tota bona explicació racional d’un fenòmen ha de salvar les aparences, és a dir, no ha de contradir la nostra experiència. Aquest principi que és irrellevant per a les ciències anomenades formals és, tanmateix, de capital importància per a les ciències empíriques

Així doncs, en resum, direm que tota bona explicació racional d’un fenomen ha de situar-lo en el marc d’un ordre natural inalterable, ha de mostrar quina és la seua causa, ha de pressuposar que el sumatori de matèria i energia que participa en el fenomen és invariable, ha de ser el més simple possible, ha de ser coherent i ha de salvar les aparences.

Activitat

(a) Explica mitjançant una petita redacció per què l’anomenat poema d’Atrahasis (document 1) és un mite.

(b) Com pensa la naturalesa l’home religiós de Nietzsche i com la concep l’home científic (document 2).

1.2.2 Causes sociohistòriques del naixement de la filosofia occidental

Ja hem dit abans que el pensament racional occidental va aparéixer al segle VI a.C. en una sincronia sorprenent amb el pensament racional oriental. Es tractaria d’una co­incidència casual o, ben altrament, existirien causes comunes d’aquests fenòmens culturals geogràficament tan distants? En una època en què les idees viatjaven molt lentament, no podem recórrer a la difusió cultural com a causa explicativa d’aquesta coinciència. En el moment de produir-se el salt del mite al logos, les comunitats hu­manes que el viuran es troben ja preparades per una evolució sociocultural anterior que les ha col·locades en la situació de:

(a) Poder disposar d’un ampli ventall de tècniques de producció (ús de la roda, metal·lúrgia, terrisseria, navegació, filatura, etc) i fins i tot d’unes ciències rudi­men­tàries, nucli del qual sorgi­ràn els models per a les primeres explicacions racionals de l’univers.

(b) Seguir unes creències religioses relativament lliures. Les castes sacerdotals poderoses que a Egipte i Mesopotàmia vetlaven pel compliment dels deures sagrats i la integritat dels dogmes avortaren segurament qualsevol forma incipient d’un saber racional i crític, tot i que a aquests llocs es donaven les circumstàncies apropiades per al naixement de la ciencia i la filosofia. Contràriament, a les colònies gregues no existia aquesta pressió sobre les creències. Cal recordar, tan­mateix, que els primers científics i filòsofs grecs viatjaren, segons la tradició, per Egipte i Mesopotèmia, llocs on van adquirir la major part dels seus coneixements.

(c) Patir una situació de crisi o afebliment de les creències religioses mitològiques, que per alguna raó han començat a deixar de ser respectades.

La filosofia occidental va nàixer a la perifèria del món de parla grega, concreta­ment, a les colònies de l’Asia Menor, la Jònia. Milet, la ciutat de Tales, era una ciutat jònica i Samos, on va nàixer Pitàgores, era també una illa de les costes jòniques. Aquesta condició fronterera del naixent pensament racional és un tret ha considerar. La seua situació en l’extrarradi de l’hel·lade, feia a les colònies un lloc més adient per a l’apa­rició de la filosofia, ja que en elles es produia un xoc de cultures. És ben pos­sible que els coneixements que aquests grecs van adquirir dels costums i les creències dels bàrbars, sobretot dels mesopotàmics i els egipcis, els van obligar a relativitzar les seues pròpies creències i a fer un pas més endavant en l’explicació racional del món i la vida humana.    

1.3 Les ciències, filles de la filosofia

A la fi de l’Edat Mitjana, allò que avui anomen física, química i biologia no pas­saven de ser uns petits branquillons de la filosofia natural i de l’alquímia. La psicolo­gia constituia una branca antiga i prestigiosa de la filosofia, però que, tanmateix, no anava més enllà de les lucubra­cions sobre les facultats de l’ànima humana, i la resta de les ciències humanes (sociologia, antropologia) no es distingien al si de les hu­manitats.

Des de el Renaixement, però, aquestes petites esferes arriben a inflar-se de tal manera que hom acabarà considerant-les ciències independents de la filosofia, amb un objecte d’estudi i un mètode propis. Aquest és el fenòmen històric que coneixem com emancipació de les ciències, procés que, en alguns casos, durà segles.

En l’Antiguitat, només l’astronomia i les matemàtiques gaudien d’una consid­eració especial com a ciències. Per a Pitàgores la matemàtica era, per antonomàsia, el llenguatge de la filosofia, car l’essència de la realitat era matemàtica. Per Plató, les matemàtiques constituien una preparació essencial per a la filosofia. La seguretat apodíctica dels axiomes i teoremes matemàtics induí els més diversos pensadors a la creença que les matemàtiques eren el model a seguir per tot coneixement que volgués incorporar-se al camí segur de la ciència.

Tot i que la pretensió panmatematista es mostrà equivocada en alguns aspectes, l’aspiració a aconseguir un rigor matemàtic unida a l’empirisme donà com a fruit el naixement de la ciència moderna. La física al segle XVI, la biologia al XVII, la química al XVIII, la psicologia, la sociologia i l’antropologia a partir de la segona meitat del XIX, inicien el seu camí de separació de la filosofia fins arribar a l’estat actual de fragmentació i atomització del saber en multitud d’especialitats, que es reparteixen entre elles els diversos camps d’estudi que conformen la realitat.

 1.4 La funció de la filosofia actual en el conjunt del saber i la cultura

La situació de la filosofia vista des de la perspectiva del segle vint podria semblar francament desalentadora, després de l’emancipació de les ciències. La filosofia s’havia quedat sense parcel·les d’estudi, sense objecte. Tanmateix, hem de considerar açò com un fracàs de la filosofia?

Ja havíem dit que per als antics, els medievals i gairebé fins els nostres dies, la filosofia no es distingia de la ciència, com podeu constatar a l’article de Jesús Mosterín (document 3). Considerada així, la proliferació de les ciències particulars i els seu èxit enorme només poden ser vists com un èxit de la filosofia en conjunt.

Amb tot i això, una sèrie de qüestions residuals quedaven sense ser abordades per cap ciència: el sentit de la vida i la moral, el sentit de termes com realitat, veritat, bellesa, coneixement, divinitat, etc. Aquests temes semblen refractaris a una solució científica i constitueixen el nucli del que hom ha anomenar de vegades philosophia perennis, és a dir, filosofia de sempre.

Tanmateix, la sensació que la filosofia havia estat desplaçada del tron del saber per les seues filles les ciències, no deixava dormir a més d’un filòsof que, davant la perspectiva d’anar a l’atur, posa a funcionar les seues neurones per trobar un nou sen­tit al terme filosofia i clarificar la seua situació en el conjunt del saber i la cultura.

Així, per exemple, per al filòsof i matemàtic Bertrand Russsell, «la filosofia és allò que encara no és ciència». Amb la seua brevetat i tot, aquesta afirmació fa justícia a la relació històrica entre la filosofia i les ciències: recull que aquestes van sorgir del tronc comú de la filosofia i ara cal considerar-les com a coses distintes en certa mesura. La filosofia seria la nostra forma d’explicar racionalment aquelles qüestions que encara no han pogut ser reduïdes a ciència. Russell considera que no es pot fer filosofia al marge de la ciència i que la primera constitueix un coneixement comple­mentari de la segona.

Altres filòsofs, s’estimen més de definir la filosofia com a pensament de segon or­dre que reflexiona sobre les ciències i el coneixement, sobre la moral i el dret i sobre l’art. La filosofia constituiria així una mena de metallenguatge (és a dir, un llenguatge que parla d’un altre llenguatge) que pretén clarificar el llenguatge de la ciència, el llenguatge de la moral i el dret i el llenguatge de l’art. Aquestes activitats constituirien les tres branques principals de la filosofia actual: la filosofia de la ciència; la filosofia de la moral i del dret, i la filosofia de l’art.

La filosofia de la ciència pot adoptar formes més concretes com les de filosofia de la física, de la biologia, etc., i també una forma més general com la de teoria del conei­xement o epistemologia. Cal tenir en comptes que el filòsof de la ciència no pretén suplantar el científic, no fa ciència sinó que reflexiona i analitza lògicament les explicacions i els procediments metodològics del científics. Aquesta és la raó per la qual la lògica és quelcom tan preuat per als filòsofs: és a l’hora el seu instrument i el seu mètode.

La filosofia de la moral és anomenada també ètica o metaètica, i no es planteja com a finalitat moralitzar, és a dir, prescriure o recomanar conductes, sinó reflexionar sobre el significat dels termes i els conceptes morals com bo/dolent, just/injust, etc.

La filosofia de l’art és anomenada també estètica i, com ja podreu suposar a aque­stes altures, no s’ocupa de fer art en cap de les seues variants, sinó de reflexionar so­bre les categories del bon o mal gust: artísticament bo/artísticament dolent, bell/lleig, sublim/contemptible, encisador/horrible, etc. Aquesta branca de la filosofia pot adoptar formes més concretes com ara la filosofia de la música, de les arts plàstiques o de la literatura.

Activitats

(a) Fes un llistat dels diversos sentits del terme filosofia que apareixen a l’article del filòsof Jesús Mosterín titulat Què és filosofia? (document 3)

(b) Fes un resum de l’article del filòsof Mario Bunge titulat Autopsia prematura de la filosofia (document 4)

PREGUNTES PER A POSAR A PROVA ELS TEUS CONEIXEMENTS SOBRE EL TEMA

1. Com defineix Bertrand Russell la filosofia? Per què podem considerar que fa justícia a la història de les relacions entre filosofia i ciència?

2. Defineix etimològicament el terme filosofia. Ens permetria aquesta definició distingir la filosofia de la ciència? Per què?

3. Amb quina finalitat s’inventa ....................................... el terme filòsof?

4. Qui és considerat el primer filòsof occidental?

5. Quan apareix el pensament racional? En quins llocs apareix?

6. Quina relació hi ha entre antropomorfisme, animisme i pensament racional?

7. Quin és el tret més reeixit del pensament racional? Enumera dues variants d’aquest tipus de mentalitat.

8. Quin és el tret més reeixit del pensament pre-racional? Digues algun sinònim d’aquest tipus de mentalitat.

9. De què s’ocupa la branca de la filosofia anomenada epistemologia?

10. Quina és la tasca de la filosofia de la ciència?

11. Quan es reflexiona sobre el sentit d’una vida bona, ens trobem en el terreny de la filosofia ...........................................

12. L’ètica i la política conformen la branca de la filosofia anomenada ………………

13. Defineix el terme filosofema.

14. Defineix el terme sofista.

15. Defineix el terme filosofisma.

16. Defineix el terme sofisticar.

17. Què és el mite?

18. Què és el pensament màgic?

19. Què és el logos?

20. En què consisteix, segons F. Nietzsce, una concepció animista del cosmos?

21. Segons F. Nietzsche, com veu la naturalesa l’home religiós?

22. Segons F. Nietzsche, com veu la naturalesa l’home d’avui?

23. En què consisteix, segons F. Nietzsce, una concepció mecanicista del cosmos?

24. En què consisteix el principi del pensament racional anomenat d’estabilitat ontològica?

25. Què afirma el principi de l’ordre natural inalterable?

26. El principi de causalitat pot ser considerat com un cas particular del principi ..............……………......

27. Quin principi del pensament racional aconsella salvar les aparences i tenir en comptes l’experiència?

28. Enuncia algun tret que distingeix la filosofia occidental de l’oriental.

29. Quines dues qualitats havia de reunir el savi?

30. Quina és la meta última de tota filosofia?

31. Dir que tot el nostre coneixement es basa en l’experiència s’anomena ……………

32. Per què la filosofia no va aparéixer primer a Egipte que a les colònies gregues de l’Àsia Menor?

33. Enumera dos factors sociohistòrics que van contribuir a l’aparició de la filosofia occidental a la Grècia antiga.

34. Per què la filosofia occidental va aparéixer en una colònia de la perifèria de l’Hel·lade?

35. Què s’entén per navalla d’Okham?

36. Quina és la tasca de la filosofia en el conjunt de la cultura i el saber actuals?

37. Quina és la tesi central de l’empirisme?

38. Què s’entén per emancipació de les ciències?

39. Què són les ciències formals?

40. Què són les ciències empíriques?

41. Per què les ciències són filles de la filosofia?

42. Que és el metallenguatge?

43. Quines són les tres branques principals de la filosofia actual?

Tema 4 de Filosofia & Ciutadania / Preguntes model per a l’examen i solucions

1. Quina és la tesi de Thomas Hobbes per a un hipotètic estat de naturalesa dels humans? Els humans són egoistes racionals que enfrontats els uns amb els altres sense un poder fort que impose l’ordre social pel terror viuen una guerra de tots contra tots. L’humà és un llop per a l’humà.

2. Quina diferencia hi ha entre els conceptes de capitost, cap i rei?

El capitost és un líder carismàtic a qui la comunitat no reconeix el poder de manar sobre els altres membres de la comunitat. És un líder igualitari de nivell 1, 2 o 3. Pertany a una societat on hi ha reciprocitat i redistribució simètrica.

El cap forma part d’una comunitat on ja s’ha introduït la desigualtat de poder i de riquesa. La comunitat li reconeix poder per a imposar la seua voluntat per la força. Aquest poder es recolza en una elit de funcionaris i sacerdots. Forma part d’un llinatge que prova de perpetuar-se. És un líder d’una comunitat humana de nivell 4, que es fonamenta en una redistribució asimètrica dels béns. Aquestes comunitats són fetes de agrupacions de petites aldees sedentàries.

El rei és un líder d’una comunitat de nivell 5, és a dir un Estat. És el líder d’una comunitat amb organització urbana, on la piràmide del poder i la desigualtat s’ha incorporat definitivament a l’estructura social. Les elits governants dominen la comunitat mitjançant una combinació de força, persuasió i justificació legítima. La redistribució de béns és assimètrica

3. On i en quina època van aparéixer les primeres organitzacions estatals? Els primers Estats apareixen cap al 3.200 aC a la regió de Mesopotàmia.

4. Marvin Harris considera que la humanitat sempre ha viscut en societats fortament

estratificades en classes i castes. V o F? Fals.

5. Com s’anomena el mètode d’estudi de Marvin Harris? Materialisme cultural.

6. La reciprocitat i la redistribució igualitària és la base de les relacions econòmiques en les

comunitats de caçadors recol·lectors.

7. La redistribució assimètrica és la base de les relacions econòmiques en les

comunitats humanes de nivell estatal.

8. Segons Marvin Harris, sempre hi ha hagut desigualtat? No, aquesta va introduint-se al llarg d’una seqüència evolutiva on podem distingir 5 etapes o nivells. Des d’una primera etapa on no hi ha desigualtat ni de poder ni de riquesa, aquesta va introduint-se paulatinament quan s’institucionalitza el desig de distinció. Finalment, es justifica la meritocràcia i la redistribució assimètrica.

9. Amb la institucionalització del reconeixement i la distinció socials

(el desig de fama i consideració de que parlava Jean-Jacques Rousseau) s’inicia una

evolució social que culminarà amb la consagració d’una forma de societat basada en la

divisió de riquesa i de poder.

10. Com anomena Harris el tipus de lideratge de les bandes de caçadors-recol·lectors? Capitost.

11. A què es refereix Marvin Harris quan parla dels grans abastidors? A líders igualitaris de comunitats de nivell 3, on hi ha competència i redistribució assimètrica.

12. Què s’entén per gran home? És un lider igualitari de nivell 2 (gran home redistribuidor) o 3 (gran abastidor).

13. No és veritat, segons Marvin Harris, que tinguem una necessitat genètica d’estima, aprovació i recolzament emocional per part dels nostres grups primaris de referència. V

o F? Fals.

14. Quina va ser la causa principal i constant que va contrényer les comunitats humanes a buscar noves formes d’organització social que permeteren la satisfacció de les exigències de les necessitats inscrites en la naturalesa humana? L’escassesa d’aliments.

15. Què s’entén per consum conspicu? El consum de béns luxosos i exclusius.

16. Quina sol ser la causa o la motivació per al consum conspicu? El desig de fama i reconeixement social. Aquest consum contribueix a projectar la imatge del poder i a perpetuar la desigualtat.

17. Qui són els yuppies? Els executius agressius que hipotequen una bona part del seu temps treballant per a mantenir un nivell de vida elevat que gairebé no poden gaudir.

18. Segons Marvin Harris quines són les dues condicions materials per a l’aparició de

l’estat?

(a) Una població menesterosa que no pot fugir a un altre territori.

(b) Magatzems comunals que s’omplin amb cereals o altres aliments que puguen coservar-se molt de temps.

19. A què ens referim quan parlem de civilització? A comunitat urbanes de nivell 5 (Estats).

20. Amb quin altre terme podem anomenar el desig de reconeixement? Desig de fama, consideració social o prestigi.

21. Per què estem ansiosos de prestigi? Quina podria ser la raó per la qual algunes comunitats humanes tracten d’inculcar en els seus membres una forta motivació envers

el prestigi? Perquè tenim una necessitat genètica d’estima, aprovació i recolzament emocional per part dels nostres grups primaris de referència.

22. La guerra primitiva i la rivalitat de les comunitats humanes pel control de la riquesa és una de les causes que van orientar la relació de redistribució de la riquesa envers la

desigualtat de poder i el masclisme. V o F? Vertader.

23.Quina relació estableix s’estableix al llibre entre algunes varietats d’aliments i l’aparició de l’estat? Només aquelles comunitats humanes de nivell 4 que coneixien certs tipus de cereals (blat, arròs, dacsa, etc.) que podien ser emmagatzemats de manera indefinida, van fer el salt al nivell 5. El poder dels caps es basava en el control del magatzem comunal.

24. Explica per què el control del magatzem comunal constitueix la base del poder dels caps. Només motivacions poderoses, com l’escassesa d’aliments i la fam, permeten explicar per què els humans es van rebaixar a l’esclavatge.

25. Exposa la tesi de la formació mafiosa de l’estat durant la remota edat del bronze? Per als defensors d’aquesta tesi la confiança en el paper dels caps redistribuidors no pot explicar per què una elit es va arpopiar dels magatzems comunals de les antigues comunitats. Va ser una combinació de justificació, persuasió i coacció les que van desembocar en l’aparició de l’Estat.

26. Ordena cronològicament l’aparició d’aquestes tres bases de les relacions econòmiques: redistribució assimètrica, distribució igualitària i reciprocitat. Amb quins estadis d’evolució social es corresponen?

1r reciprocitat (nivell 1)

2n distribució igualitària (nivells 2 i 3)

3r redistribució assimètrica (nivells 4 i 5)

27. Qui eren el mumi? Dins de quina categoria de lideratge podríem situal-los? Eren líders del nivell dels grans abastidors, és a dir, grans homes de comunitats de nivell 3.

28. Què era un potlatch? En quin estadi del desenvolupament social podríem situar-lo? És un banquet redistributiu patrocinats pels grans abastidors kwakiutl (nivell 3), en què es produia una destrucció ostensiva de béns com una demostració del poder del líder.

29. Quina és l’explicació alternativa a la tesi de la formació mafiosa de l’estat? Que la desigualtat de les societats estatals basada en una redistribució assimètrica és consentida per la comunitat com un mal menor davant el caos de les lluites entre comunitats humanes pel control dels recursos escassos. L’exercici del poder admet diverses justificacions racionals (teoria social).

Tema 3 de Filosofia & Ciutadania/ Preguntes model per a l’examen i solucions

[Advertiment: s'han renumerat les qüestions i s'ha provat d'eliminar les repetides]

1. L’estudi del genoma i dels processos d’evolució biològica que van conduir a l’aparició de l’espècie humana són objecte d’estudi de l’antropologia física.

2. Quin altre nom podem donar a la filosofia de la ciència antropològica? Antropologia filosòfica.

3. Qualsevol pauta de conducta humana que no forma part de l’herència genètica és cultura sentit antropològic. V o F? Vertadera.

4. L’ús antropològic del concepte de cultura pressuposa per part de l’antropòleg l’adopció d’una certa neutralitat valorativa. V o F? Vertadera.

5. Digues un sinònim del terme essència. Naturalesa.

6. Com s’anomena el conjunt de trets pels quals podem ser anomenats éssers humans? Naturalesa humana.

7. La bipedestació és  el primer tret antropològic que inaugura el llinatge dels homínids.

8. Enumera tres trets psicològics fonamentals de l’espècie humana:

(a) Pèrdua massiva de pautes de conducta innates, en concret els anomenats instints. Aquesta pèrdua ens brinda la possibilitat de seguir pautes culturals.

(b) Capacitat lingüística, base del pensament verbal i la intel·ligència simbòlica. Aquesta capaciat d’innovació i de previsió de la intel·ligència simbòlica explica per què som una espècie capaç de crear cultura.

(c) Capacitat per a contenir les necessitats biològiques (pulsions, impulsos) i satisfer-les de manera diferida seguint pautes culturals. Totes les cultures reprimeixen d’alguna manera les manifestacions espontànies de les necessitats naturals alhora que les canalitzen d’alguna manera.

9. Té continguts morals la naturalesa humana? Per als iusnaturalistes, sí. En canvi, per a d’altres pensadors com els positivistes del dret, no; els atributs natural i moral són incompatibles.

10. Els continguts de la naturalesa humana són diferents segons les comunitats humanes. V o F? Fals.

11. L’homo antecessor és anterior als australopitecs. V o F? Fals.

12. Algú que no accepta l’evolució de les espècies biològiques és anomenat Fixista, i pot ser no creacionista (com Plató i Aristòtil) o creacionista (com C. Linné i G. Cuvier).

13. Segons Jean-Baptiste de Monet, l’evolució de les espècies s’esdevé al marge de la voluntat dels organismes. V o F? Fals.

14. La cultura és la servidora de la naturalesa humana.

15. La diversitat humana de tipologies racials és una conseqüència de la selecció

natural.

16. La tendència a considerar que els costums de la pròpia comunitat com els millors

possibles s’anomena Etnocentrisme.

17. Com podem anomenar el conjunt de límits o topes de l’evolució cultural? Naturalesa humana.

18. El relativisme cultural afirma que és posible el contacte entre cultures, però no el diàleg. V o F? Vertader.

19. L’antropologia cultural estudia especialment les cultures primitives, a diferència de la sociologia que  estudia els estils de vida de les societats desenvolupades.

20. Les qüestions relatives als éssers humans en general que no tenen una solució dins l’estricte marc de les ciències empíriques són abordades per antropologia filosòfica.

21. Qualsevol pauta de conducta humana que no forma part de l’herència genètica és cultura en sentit normatiu. V o F? Fals.

22. L’ús normatiu del concepte de cultura pressuposa per part de l’antropòleg l’adopció

d’una certa neutralitat valorativa. V o F? Fals.

23. Els trets circumstancials o accidents d’una cosa formen part de la naturalesa d’aquesta. V o F? Fals.

24. Podem considerar que el genoma humà constitueix la versió biològica del concepte

de naturalesa humana.

25. Quines transformacions orgàniques van fer possible l’aparició de la capacitat lingüística i el pensament verbal? L’augment i reorganització de la massa encefàlica, especialment l’escorça cerebral.

26. Quins tres trets psicològics de la naturalesa humana fan possible la socialització?

(a) Pèrdua massiva de pautes de conducta innates, en concret els anomenats instints. Aquesta pèrdua ens brinda la possibilitat de ser socialitzats en una cultura.

(b) Capacitat lingüística, base del pensament verbal i la intel·ligència simbòlica. Aquesta capaciat d’innovació i de previsió de la intel·ligència simbòlica explica per què som una espècie capaç de crear cultura i de ser socialitzats, en part, mitjançant el llenguatge..

(c) Capacitat per a contenir les necessitats biològiques (pulsions, impulsos) i satisfer-les de manera diferida seguint pautes culturals. Totes les cultures reprimeixen a través de la socialització les manifestacions espontànies de les necessitats naturals alhora que les canalitzen d’alguna manera.

27. Quins pensadors neguen que la naturalesa humana continga trets morals? Els positivistes del dret.

28. Els continguts de la naturalesa humana no són universals. V o F? Fals.

29. L’homo antecessor és un avantpassat comú dels neandertals i dels sapiens. V o F? Vertader.

30. Quins són, segons Charles Darwin, els dos pilars de l’evolució biològica?

(a) Les mutacions i

(b) La selecció natural

31. Segons els neodarwinistes, l’evolució de les espècies s’esdevé al marge de la voluntat dels organismes. V o F? Vertader.

32. La selecció natural explica la diversistat de les formes actuals de cultura. V o F? Fals.

33. La diversitat cultural humana és una conseqüència de la selecció cultural.

34. La xenofòbia i el racisme constitueixen dues formes d’ etnocentrisme.

35. Cultura en sentit antropològic i cultura en sentit normatiu. La primera inclou totes les realitzacions humanes que no estan determinades biològicament, sense excepcions; mentre que la segona fa referència a les realitzacions preferides per cada comunitat humana. La primera és moralment i estèticament neutral, mentre que la segona manifesta les preferències del parlant que fa ús del terme “cultura”.

36. La naturalesa humana marca  els límits o topes de l’evolució cultural.

37. Què és l’antropologia científica? La suma de les antropologies física i cultural.

38. Quan el terme cultura s’empra per fer referència a les pautes de conducta humana que es consideren preferibles, es fa un ús normatiu del terme. V o F? Vertader.

39. El relativisme cultural dels antropòlegs assumeix que la pluralitat cultural no pot ser avaluada moralment des de fora de qualsevol tradició cultural. Només des de dins de cada cultura podem dir si una cosa és bona o dolenta. V o F? Vertader.

40. Quins pensadors sostenen que la naturalesa humana conté trets morals? Els iusnaturalistes

41. Els continguts de la naturalesa humana són universals. V o F? Vertader.

42. Què significa per a Marvin Harris que l’antropologia ens proporciona una perspectiva panhumana, biosocial i evolutiva dels éssers humans? Que a l’hora de bastir una cultura universalista i cosmopolíta, l’antropologia ens brinda una visió de la humanitat en el seu conjunt (panhumana), una visió dels humans com a organismes biològics i com a membres de comunitats culturals (biosocial), i com a una realitat dinàmica sotmesa a una doble evolució natural i cultural.

43. En què va consistir la fita evolutiva dels homo habilis? En ser el primer homínid indubtablement associat a eines de pedra.

44. Segons els neodarwinistes la funció crea l’òrgan. V o F? Fals.

45. Quins són els elements bàsics de tota cultura?

(a) Un conjunt de creències i opinions sobre com és el món (mites, sentit comú, ciència, etc.).

(b) Un conjunt de preferències sobre la bondat i la maldat (moral)

(c) Un conjunt de preferències sobre la bellesa i el gust (art, normes d’etiqueta, gastronomia, etc.).

46. La diversitat humana de tipologies racials és una conseqüència de la selecció natural.

47. Quatre definicions de naturalesa humana.

(a) És el conjunt de trets físics, psicològics i, amb moltes reserves, morals propis de l’espècie humana.

(b) En termes biològics es correspon amb allò que anomenen genoma humà.

(c) És el conjunt de necessitats i límits de tolerància naturals que marquen els límits de l’evolució cultural.

(d) És l’essencia de la humanitat, allò que constitueix l’objecte d’estudi de l’antropologia.

48. A quins dos tipus de selecció estan sotmesos els humans segons Marvin Harris? Posa un exemple de cadascuna. A la selecció natural i a la selecció cultural. Un exemple de la primera serien els processos de mutacions i selecció que donen origen a les diverses tipologies racials. Un exemple de la segona seria l’aparició de les societats estatals al 3.200 aC.

49. Què s’entén per antropologia abans de la segona meitat del segle dinou? L’antropologia filosòfica.

50. Quan el terme cultura s’empra per fer referència a les pautes de conducta humana que es consideren preferibles, es fa un ús antropològic del terme. V o F? Fals.

51. Podem considerar que el genoma humà constitueix la versió biològica del concepte de Naturalesa humana.

52. Estableix la diferència entre un instint i una pulsió. Un instint és una pauta innata, complexa, involuntària, comuna a tota l’espècie i no modificable per l’aprenentatge. Com a tal és ineducable i no pot ser socialment condicionada. Una pulsió, en canvi, és alguna necessitat natural semiprogramada, que pot ser modificada en part pel procés de socialització. La fam i el sexe, per exemple, són pulsions, no instints; tots els humans no segueixen les mateixes pautes per a satisfer-les.

53. Els continguts de la naturalesa humana no són universals. V o F? Vertader.

54. Quina fita evolutiva van representar els homo ergaster en la filogènia humana? Van completar l’evolució de l’aparell locomotor típicament humà i van duplicar la massa encefàlica dels australopitecs.

55. Quins dos tipus de negadors de l’evolució de les espècies coneixes? Els fixistes no creacionistes i els fixistes creacionistes.

56. Segons els neodarwinistes, l’evolució de les espècies s’esdevé al marge de la voluntat dels organismes. V o F? Vertader.

57. La diversitat cultural humana és una conseqüència de la selecció Cultural.

58. Quina és l’actitud més freqüent de les comunitats humanes davant la pluralitat cultural? La creència infundada que el propi estil de vida és el millor possible, és a dir, l’etnocentrisme.

59. Què afirma el relativisme cultural? El relativisme cultural afirma que és posible el contacte entre cultures, però no el diàleg.

60. Com opera la selecció cultural? Premiant aquells estils de vida que satisfan més eficaçment la naturalesa humana.