HISTÒRIA DE L'EDUCACIÓ I LA
PEDAGOGIA
Introducció
No podem entendre la pedagogia
sense relacionar-la amb els avatars històrics del concepte d'educació. Quines
són les dades i situacions de la història que han permés que existisca en
l'actualitat una educació i una pedagogia establida com a ciència? Al llarg
d'aquest treball, analitzarem quins van ser els fets més rellevants del nostre
passat que, d'una manera o una altra, van donar origen a l'educació i a la
pedagogia. Igualment tractarem de mostrar com al llarg del temps van anar
evolucionant aquestes activitats i com la vida, les lleis, la religió i la
política de cada moment va influir en aquest desenrotllament.
L'educació, entesa en un sentit
molt ampli, no falta en cap societat ni en cap moment de la història. En tota
societat, per primitiva que siga, trobem que l'home s'educa.
Els pobles primitius no tenien
mestres ni escoles i ni doctrines pedagògiques. No obstant això, educaven
l'home, envoltant-lo i pressionant-lo amb la totalitat de les accions i
reaccions de la seua rudimentària vida social. En ells, encara que ningú
tinguera idea de l'esforç educatiu que, espontàniament, la societat realitzava
en cada moment, l'educació existia. En qualsevol de les societats civilitzades
contemporànies trobem educadors, institucions educatives i teories
pedagògiques; és a dir, trobem una acció planejada, conscient i sistemàtica. La
importància fonamental que la història de l'educació té per a qualsevol
educador és que permet el coneixement del passat educatiu de la humanitat.
El fet educatiu no el presenta
la història com un fet aïllat, s'estudia vinculant-lo amb les diverses
orientacions filosòfiques, religioses, socials i polítiques que sobre l'han
influït. Al veure'l així, com un conjunt de circumstàncies que l'han engendrat,
permet apreciar que mesura l'educació ha sigut un factor en la història i que
mesura una cultura és força determinant d'una educació.
Els primers sistemes
d'educació
Els sistemes d'educació més
antics coneguts tenien dos característiques comuns; ensenyaven religió i
mantenien les tradicions del poble. En l'antic Egipte, les escoles del temple
ensenyaven no sols religió, sinó també els principis de l'escriptura, ciències,
matemàtiques i arquitectura. De forma semblant, a l'Índia la major part de
l'educació estava en mans de sacerdots. L'Índia va ser la font del budisme,
doctrina que s'ensenyava en les seues institucions als escolars xinesos, i que
es va estendre pels països de l'Orient Llunyà. L'educació en l'antiga Xina se
centrava en la filosofia, la poesia i la religió, d'acord amb les ensenyances
de Confuci, Lao-tsé i altres filòsofs. El sistema xinés d'un examen civil,
iniciat en aquest país fa més de
2.000 anys, s'ha mantingut fins al present segle, perquè, en teoria, permet la
selecció dels millors estudiants per a llocs importants en el govern. Els
mètodes d'entrenament físic que van predominar a Pèrsia i van ser molt exalçats
per diversos escriptors grecs, van arribar a convertir-se en el model dels
sistemes d'educació de l'antiga Grècia, que valoraven tant la gimnàstica com
les matemàtiques i la música. La Bíblia i el Talmud són les fonts bàsiques de
l'educació entre els jueus antics. Així, el Talmud animava als pares jueus a
ensenyar als seus fills coneixements professionals específics, natació i una
llengua estrangera. En l'actualitat, la religió assenta encara les bases
educatives en la casa, la sinagoga i l'escola. La Torà continua sent la base de
l'educació jueva.
Tradicions bàsiques del món
occidental
Els sistemes d'educació en els
països occidentals es basaven en la tradició religiosa dels jueus i del
cristianisme. Una segona tradició derivava de l'educació de l'antiga Grècia, on
Sòcrates, Plató, Aristòtil i Isócrates van ser els pensadors que van influir en
la seua concepció educativa. L'objectiu grec era preparar intel·lectualment els
jóvens per a assumir posicions de lideratge en les tasques de l'Estat i la
societat. En segles posteriors, els conceptes grecs van servir per al
desenvlupament de les arts, l'ensenyament de totes les branques de la
filosofia, el cultiu de l'estètica ideal i la promoció de l'entrenament
gimnàstic. En el període hel·lenístic, les influències gregues en l'educació es
van transmetre en primer lloc per mitjà dels escrits de pensadors com Plutarc,
per a qui el protagonisme dels pares en l'educació dels seus fills era el més
essencial punt de referència. L'educació romana, després d'un període inicial
en què es van seguir les velles tradicions religioses i culturals, es va
decantar per l'ús de professors grecs per a la joventut, tant a Roma com a
Atenes. Els romans consideraven l'ensenyament de la retòrica i l'oratòria com a
aspectes fonamentals. Segons l'educador del segle I Quintilià, l'adequat
entrenament de l'orador havia de desenvolupar-se des de l'estudi de la llengua,
la literatura, la filosofia i les ciències, amb particular atenció al
desenvolupament del caràcter. L'educació romana va transmetre al món occidental
l'estudi de la llengua llatina, la literatura clàssica, l'enginyeria, el dret,
l'administració i l'organització del govern. Moltes escoles monàstiques així
com municipals i catedralícies es van fundar durant els primers segles
d'influència cristiana. La base de coneixements se centrava en les set arts
liberals que es dividien en el trivium (format per gramàtica, retòrica
i lògica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música). Isidor de
Sevilla va aportar materials bàsics amb la seua obra titulada Etimologies per
al trivium
i el quadrivium. Des del segle V al VII aquests compendis van ser preparats en
forma de llibres de text per als escolars per autors com l'escriptor llatí del
nord d'Àfrica Martinià Capella, l'historiador romà Casiodor o l’esmentat
l'eclesiàstic espanyol Isidor de Sevilla. Generalment, aquests treballs expandien
els coneixements existents més que no pas n’introduien de nous.
L'Edat Mitjana
En l'Occident europeu, durant el
segle IX van ocórrer dos fets importants en l'àmbit educatiu: un al continent,
amb Carlemany, i un altre a Anglaterra, amb el rei Alfred. Carlemany,
reconeixent el valor de l'educació, va portar de York (Anglaterra) al clergue i
educador Alcuí per a desenvolupar una escola al palau d'Aquisgrà. El rei Alfred
va promoure institucions educatives a Anglaterra que eren controlades per monestirs.
Irlanda va tenir centres d'aprenentatge des dels quals molts monjos van ser
enviats a ensenyar a països del continent. Entre el segle VIII i l'XI la
presència dels musulmans en la península Ibèrica (al-Andalus) va fer de
Còrdova, la capital del Califat Omeia, un destacat centre per a l'estudi de la
filosofia, la cultura clàssica de Grècia i Roma, les ciències i les
matemàtiques. També Babilònia havia tingut acadèmies jueves durant molts
segles. Pèrsia i Aràbia des del segle VI al IX van tenir institucions
d'investigació per a l'estudi de les ciències i el llenguatge. Altres centres
de cultura musulmana es van establir en la Universitat d'Al-Qarawiyin, a Fes
(El Marroc) en el 859 i la Universitat d'Al-Azhar, en El Caire (970). Durant
l'Edat Mitjana les idees de l'escolasticisme es van imposar en l'àmbit educatiu
d'Europa occidental. L'escolasticisme utilitzava la lògica per a reconciliar la
teologia cristiana amb els conceptes filosòfics d'Aristòtil. Un professor
rellevant de l'escolasticisme va ser l'eclesiàstic Anselm de Canterbury, qui,
com Plató, defenia que només les idees eren reals. Un altre clergue, Roscelino
de Compiègne, en la línia d'Aristòtil, ensenyava el nominalisme, doctrina
segons la qual les idees universals són flatus vocis i només les coses
concretes són reals. Altres grans mestres escolàstics van ser el teòleg francés
Abelard, deixeble de Roscelino, i el filòsof i teòleg italià Tomàs d'Aquino. El
reconeixement d'aquests professors va atraure a molts estudiants i va tenir una
enorme incidència en l'establiment de les universitats en el nord d'Europa des
del segle XII. Al llarg d'aquest període els principals llocs per a aprendre
eren els monestirs, que mantenien en les seues biblioteques molts manuscrits de
la cultura clàssica anterior. Per aquest temps es van obrir unes quantes
universitats a Itàlia, Espanya i altres països, amb estudiants que viatjaven
lliurement d'una institució a una altra. Les universitats del nord, com les de
París, Oxford, i Cambridge, eren administrades pels professors; mentres que les
del sud, com la de Bolonya (Itàlia) o Palència i Alcalá a Espanya, ho eren pels
estudiants. L'educació medieval també va desenvolupar la forma d'aprenentatge a
través del treball o servici propi. No obstant això, l'educació era un privilegi
de les classes superiors i la major part dels membres de les classes baixes no
tenien accés a la mateixa. En el desenvolupament de l'educació superior durant
l'edat mitjana els musulmans i els jueus van exercir un paper crucial, perquè
no sols van promoure l'educació dins de les seues pròpies comunitats, sinó que
van intervindre també com a intermediaris del pensament i la ciència de
l'antiga Grècia als estudiosos europeus. Els centres de Toledo i Còrdova a
Espanya van atraure a estudiants de tot el món civilitzat en l'època.
Humanisme i Renaixement
El renaixement va ser un període
en què l'estudi de les matemàtiques i els clàssics va arribar a estendre's, com
a conseqüència de l'interés per la cultura clàssica grega i romana que va
augmentar amb el descobriment de manuscrits guardats en els monestirs. Molts
professors de la llengua i literatura gregues van emigrar des de Constantinoble
a Itàlia, cas de l'estudiós de la cultura grega Manuel Chrysoloras en 1397.
Entre els interessats a traure a la llum els manuscrits clàssics van destacar
els humanistes italians Francisco Petrarca i Poggio Bracciolini. L'esperit de
l'educació durant el renaixement està molt ben exemplificat en les escoles
establides pels educadors italians Vittorino dóna Feltre i Guarino Veronese a
Màntua (1425); en les seues escoles van introduir temes com les ciències, la
història, la geografia, la música i la formació física. L'èxit d'aquestes
iniciatives va influir en el treball d'altres educadors i va servir com a model
per als educadors durant més de 400 anys. Entre altres personalitats del
renaixement que van contribuir a la teoria educativa va sobreeixir l'humanista
alemany Erasme de Rotterdam, l'educador alemany Johannes Sturm, l'assagista
francés Michel de Montaigne i l'humanista i filòsof espanyol Lluís Vives.
Durant aquest període es va donar una gran importància a la cultura clàssica
grega i romana ensenyada en les escoles de gramàtica llatina, que, originades
en l'edat mitjana, van arribar a ser el model de l'ensenyament secundària a
Europa fins a l'inici del segle XX. D'aquesta època daten les primeres
universitats americanes fundades a Santo Domingo (1538), a Mèxic i a Llima
(1551).
La influència del
Protestantisme
Les esglésies protestants
sorgides de la Reforma promoguda per Martí Luter en l'inici del segle XVI van
establir escoles en què s'ensenyava a llegir, escriure, nocions bàsiques
d'aritmètica, el catecisme en un grau elemental, i cultura clàssica, hebreu,
matemàtiques i ciències, en la qual cosa podríem denominar ensenyament
secundària. A Suïssa, va ser creada pel teòleg i reformador francés Calví una
altra branca del protestantisme. Establida el 1559 a Ginebra, la seua acadèmia
va ser un important centre educatiu. La moderna pràctica del control de
l'educació per part del govern va ser dissenyada per Luter, Calví i altres
líders religiosos i educadors de la Reforma.
La influència de l'Església
Catòlica
Els catòlics també van seguir
les idees educatives del renaixement en les escoles que ja dirigien o que van promocionar
com a resposta a la creixent influència del protestantisme, dins de l'esperit
de la Contrareforma. Aquesta síntesi es realitzava en els centres de la
Companyia de Jesús, fundada pel religiós espanyol Ignasi de Loyola en 1540, amb
l'aprovació del papa Pau III. Els jesuïtes, com es coneix els membres d’aquesta
congregació, van promoure un sistema d'escoles que ha tingut un paper
preponderant en el desenvolupament de l'educació catòlica en molts països des
del segle XVI: l'anomenada Ratio Studiorum (Pla d’Estudis), que després
canviarien les Escoles Pies de Josep de Calasanz.
Desenvolupament de la ciència
en el segle XVII
El segle XVII va ser un període
de ràpid progrés de moltes ciències i de creació d'institucions que recolzaven
el desenvolupament del coneixement científic. La creació d'aquestes i altres
organitzacions va facilitar l'intercanvi d'idees i d'informació científica i
cultural entre els estudiosos dels diferents països d'Europa. Nous temes
científics es van incorporar en els estudis de les universitats i de les
escoles secundàries. L'Hospital de Crist de Londres va ser probablement la
primera escola de secundària a ensenyar ciència amb un cert grau de
competència. En l'inici del segle XVIII l'Escola de Moscou de Navegació i
Matemàtiques va servir com a model per a l'establiment de la primera escola
secundària a Rússia. La importància de la ciència es va manifestar en els
escrits del filòsof anglés del segle XVI Francis Bacon, el qual va fonamentar
els processos de l'aprenentatge en el mètode inductiu que anima als estudiants
a observar i examinar de forma empírica objectes i situacions abans d'arribar a
conclusions sobre el que observa. Durant el segle XVII, molts educadors van
exercir una àmplia influència. L'educador alemany Wolfgang Ratke va iniciar
l'ús de nous mètodes per a ensenyar més ràpidament la llengua vernacla, les
llengües clàssiques i l'hebreu. René Descartes, el filòsof francés, va
subratllar el paper de la lògica com el principi fonamental del pensament
racional, postulat que s'ha mantingut fins a l'actualitat com a base de
l'educació a França. El poeta anglés John Milton va proposar un programa
enciclopèdic d'educació secundària, recolzant l'aprenentatge de la cultura
clàssica com a mitjà per a potenciar la moralitat i completar l'educació
intel·lectual de les persones. El filòsof anglés John Locke recomanava un
currículum i un mètode d'educació (que contemplava l'educació física) basat en
l'examen empíric dels fets demostrables abans d'arribar a conclusions. En Alguns
pensaments referits a l'educació (1693), Locke defenia un ventall de reformes, i posava
èmfasi en l'anàlisi i estudi de les coses en compte dels llibres, defenent els
viatges i recolzant les experiències empíriques com a mitjà d'aprenentatge.
Així, animava a estudiar un arbre més que un llibre d'arbres o anar a França en
compte de llegir un llibre sobre França. La doctrina de la disciplina mental,
és a dir, l'habilitat per a desenvolupar les facultats del pensament
exercitant-les en l'ús de la lògica i de la refutació de fal·làcies, proposta
sovint atribuïda a Locke, va tenir una molt forta influència en els educadors
dels segles XVII i XVIII. L'educador francés Joan Baptista de la Salle,
fundador de l'Institut dels Germans de les Escoles Cristianes el 1684, va
establir un seminari per a professors en 1685 i va ser pioner en la seua
educació sistemàtica. El més destacat educador del segle XVII és Jan Komensky, bisbe
protestant de Moràvia, més conegut pel nom llatí de Comenius. La seua labor en
el camp de l'educació va motivar que rebera invitacions per a ensenyar per tota
Europa. Va escriure un llibre il·lustrat, molt llegit, per a l'ensenyament del
llatí, titulat El món invisible (1658). En la seua Didàctica magna (1628-1632) va
subratllar el valor d'estimular l'interés de l'alumne en els processos
educatius i ensenyar amb múltiples referències a les coses concretes més que a
les seues descripcions verbals. El seu objectiu educatiu podia resumir-se en
una frase de la pàgina inicial de Didàctica magna: "ensenyar a través de
totes les coses a tots els hòmens", postura que es coneix com pansofia.
Els esforços de Comenius pel desenvolupament de l'educació universal li van
valdre el títol de 'mestre de nacions'.
El Segle XVIII: Rousseau i
altres
Durant el segle XVIII es va
establir el sistema escolar a Prússia. A Rússia va començar l'educació formal
amb Pere el Gran i els seus successors. També es van desenvolupar escoles i
col·legis universitaris a l'Amèrica colonial i es van implantar reformes
educatives derivades de la Revolució Francesa. Al final del segle, es van
fundar a Anglaterra les escoles del diumenge pel filantrop i periodista Robert
Ralkes, per a benefici dels nens pobres i les classes treballadores. Durant el
mateix període, es va introduir el mètode monitorial d'ensenyament, pels que
centenars de nens podien aprendre amb un professor i l'ajuda d'alumnes monitors
o assistents. Els dos plans van obrir la possibilitat de l'educació de masses.
El teòric educatiu més rellevant del segle XVIII va ser Jean-Jacques Rousseau,
nascut a Ginebra. La seua influència va ser considerable tant a Europa com en
altres continents. A la seua obra Emili (1762) va insistir en el fet
que els alumnes havien de ser tractats com a adolescents més que com a adults
en miniatura i que s'ha d'atendre la personalitat individual. Entre les seues
propostes concretes estava la d'ensenyar a llegir a una edat posterior i
l'estudi de la naturalesa i de la societat per observació directa. Les seues
propostes radicals només eren aplicables als xiquets; les xiquetes havien de
rebre una educació convencional. Les contribucions educatives de Rousseau es
van donar en gran part en el camp de la teoria. Va correspondre a molts dels
seus seguidors posar les seues idees en pràctica. L'educador alemany Johann
Basedow i altres van obrir escoles a Alemanya i en diferents parts basant-se en
la idea de "tot segons la naturalesa".
El segle XIX i l'aparició
dels sistemes nacionals d'escolarització
El més influent de tots els
seguidors de Rousseau va ser l'educador suís Johann Pestalozzi, les idees i
pràctiques dels quals van exercir gran influència en les escoles de tot el
continent. El principal objectiu de Pestalozzi va ser adaptar el mètode
d'ensenyament al desenvolupament natural del xiquet. Per a aconseguir aquest
objectiu, considerava el desenvolupament harmoniós de totes les facultats de
l'educand (cap, cor i mans). Altres influents educadors del segle XIX van ser
l'alemany Friedrich Fröbel, que va introduir els principis de la psicologia i
la filosofia en les ciències de l'educació; Horace Mann i Henry Barnard, els
educadors nord-americans més famosos, que van portar al seu país les doctrines
de Pestalozzi i d'altres educadors europeus; el filòsof anglés Herbert Spencer,
que defenia el coneixement científic com el tema més important a ensenyar a
l'escola; l'espanyol Francisco Giner de los Ríos, i el bisbe danés Nikolai
Grundtvig, que va establir unes idees pedagògiques que van ser la base per a
l'ampliació de l'educació secundària a tota la població. El segle XIX va ser el
període en què els sistemes nacionals d'escolarització es van organitzar al
Regne Unit, a França, a Alemanya, a Itàlia, a Espanya ( Llei Moyano, de 1858) i
en altres països europeus. Les noves nacions independents d'Amèrica Llatina, especialment
Argentina i Uruguai, van mirar a Europa i a Estats Units buscant models per a
les seues escoles. Japó, que havia abandonat el seu tradicional aïllament i
intentava occidentalitzar les seues institucions, va prendre les experiències
d'uns quants països europeus i dels Estats Units com a model per a
l'establiment del sistema escolar i universitari modern.
El segle XX: l'educació
centrada en la infantesa
Al començament del segle XX
l'activitat educativa es va veure molt influenciada pels escrits de la
feminista i educadora sueca Ellen Key. El seu llibre El segle dels xiquets (1900) va ser traduït a
diverses llengües i va inspirar els educadors progressistes en molts països.
L'educació progressista era un sistema d'ensenyament basat en les necessitats i
en les potencialitats del xiquet més que en les necessitats la societat o en
els preceptes de la religió.
Estats Units va exercir una gran
influència en els sistemes educatius dels països d'Hispanoamèrica. El segle XX ha estat
marcat per l'expansió dels sistemes educatius de les nacions industrialitzades
d'Àsia i Àfrica. L'educació bàsica obligatòria és avui pràcticament universal,
però la realitat indica que un ampli nombre de xiquets (potser el 50% dels que
estan en edat escolar en tot el món) no acudeixen a l'escola.
Història de la pedagogia
La pedagogia com a moviment
històric, naix en la segona mitat del segle XIX. Podem trobar antecedents ja en
el segle XVIII, però s'afirma i cobra força en el segle XX, particularment
després de la primera Guerra Mundial (1914-1918). No obstant això, la pedagogia
general, combinada amb la història, té entre les seues missions la d'intentar
un esquema que faça de brúixola per a orientar els educadors en el laberint
dels sistemes i tècniques pedagògiques que solquen la nostra època.
Podem dir que el pensament
pedagògic va començar el seu desenvolupament des de les pròpies albors de la
humanitat. És una conseqüència de la història
d’aquesta,
en correspondència amb la necessitat dels éssers humans de transmetre amb
eficiència les experiències adquirides i la informació obtinguda en el seu
enfrontament quotidià amb el medi natural i social.
Les idees pedagògiques no sempre
han estat al marge d’idees classistes. De vegades, ha reconegut la distància entre la formació
intel·lectual i el desenvolupament de les habilitats i les capacitats que
haurien d'aconseguir-se en aquells hòmens en què les seues tasques principals
no foren les de pensar sinó les requerides per a l'esforç físic productiu.
Aquestes idees pedagògiques pretenien preparar a la "gran massa
laboriosa" perquè acceptara aquesta condició de desigualtat. Així
sorgeixen
les denominades escoles per a l'ensenyament de coneixements d’ ús exclusiu de
les classes socials selectes, tot assignant a les classes explotades la
realització del treball físic com a única garantia de
supervivència.
Aquestes concepcions i idees pedagògiques, juntament amb les qualitats que han
de posseir tant l'alumne com el mestre, apareixen en manuscrits molt antics de
Xina, l'Índia i Egipte.
El desenvolupament del pensament
pedagògic té lloc a Grècia i Roma amb figures tan excel·lents com a Demòcrit,
Quintilià, Sòcrates, Aristòtil i Plató. Aquest últim apareix en la història com
el pensador que arriba a posseir una vertadera filosofia de l'educació. El
pensament pedagògic emergix amb un contingut i una estructura que li permet
aconseguir un cos teòric.
En el renaixement la pedagogia
figura ja com una ciència independent. Entre 1548 i 1762 sorgix i es
desenvolupa la Pedagogia Eclesiàstica, principalment la dels Jesuïtes, fundada
per Ignasi de Loyola. La pedagogia eclesiàstica té com a centre una disciplina
fèrria i indiscutible que perseguix, en última instància, refermar cada vegada
més el poder del papa, en un intent d'enfortir l'Església ja amenaçada per la
Reforma Protestant.
La pedagogia tradicional
aconseguix el seu major grau d'esplendoresdevenint la primera institució social
de l'estat nacionalista, que concedix a l'escola el valor insubstituïble de ser
la primera institució social, responsabilitzada de l'educació de totes les
capes socials.
És a partir d'aquest moment què
sorgeix la concepció de l'escola com la institució bàsica, primària i
insubstituïble, que educa l'home per a la lluita conscient per assolir els
objectius que perseguix l'Estat. La Pedagogia Tradicional atorga als educands
el paper de ens passius en el procés d'ensenyament, que exigeix la memorització
de la informació transmesa. La Tendència Pedagògica Tradicional no aprofundix
en el coneixement dels mecanismes per mitjà dels quals es desenvolupa el procés
d'aprenentatge. La informació la rep l'alumne en forma de discurs i la càrrega
de treball pràctic és. El mesurament de l'aprenentatge resulta d'exercicis
avaluatius merament reproductius, que no emfatitzen l'anàlisi, el raonament i
l’esperit crític.
Aquesta tendència es manté prou
generalitzada en l'actualitat amb a l'incorporació d'alguns avanços i
influències del model psicològic del conductisme que sorgeix i es desenvolupa
al segle XX.
Aquesta teoria resulta deficient
en el pla teòric, perquè concep l’educand com un simple
receptor d'informació, sense preocupar-se de forma profunda i essencial dels
processos que intervenen en les assimilacions del coneixement.
La preocupació per l'educatiu
constitueix, justament, una de les característiques de la pedagogia d’avui.
Relació entre la història de
la pedagogia i de l'educació
La pedagogia contemporània compta entre les seus
aportacions fonamentals l'ampliació del concepte de l'educació. L’educació ha
cobrat una projecció social important i això ha motivat el desenvolupament de la
pedagogia.
La pedagogia és la reflexió
sobre la pràctica de l'educació i l'educació és l'acció exercida sobre els
educands, bé siga pel pares o pels mestres. Encara que estrictament no són el
mateix, van relacionades: una (la pedagogia) reflexiona l'acció que ha
d'exercir l'altra (l’educació). La pedagogia és la teoria que permet dur a
terme l'acte de l'educació.
Ni l'educació ni la pedagogia
són fets aïllats, estan lligats en un mateix sistema, les parts del qual
concorren a una mateixa finalitat i conformant d'aquesta manera un complex
sistema educatiu.
