Filosofia 1r Batxillerat / Tema 1

1.1 El concepte de filosofia

Desentranyar el significat de filòsof, filosofia o filosofar no és quelcom que puga fer-se independentment dels usos històrics diversos d’aquests termes. Tanmateix, podem fer-ne algunes consideracions preliminars.

Segons la tradició, fou Pitàgores de Samos el primer a aplicar-se a ell mateix el mot filòsof, tot i que no puga encapçalar, segons aquesta mateixa tradició, l’il·lustre llinatge dels filòsofs, honor que correspondria a Tales de Milet.

Etimològicament, el terme filosofia prové de la forma prefixada del mot grec phí­los, que significa amant, i del mot sophía, que significa saviesa. En aquest sentit, la filosofia no seria altra cosa que l’amor a la saviesa, l’estima per la saviesa, i el filòsof aquell que aspira a alcançar-la.

Els primers i més reexits pensadors grecs foren anomenats sophói, savis, pels seus con­temporanis. Sophós era un terme totalment coextensiu al de filòsof i, al principi molt més habitual.

Si comparem aquests dos termes, el de sophós i el de philosophós, podem trobar un innegable matís d’humilitat —potser de falsa humiltat— en el mot emprat per Pitàgores. Sophós és aquell que hom considera dipositari del saber en un grau supe­rior. No és, però, un títol que puga atribuir-se un mateix sense exposar-se a les crí­tiques sornegueres i cruels dels seus consemblants. Filòsof és aquell que, humilment, aspira a assolir la saviesa, quelcom que encara no es troba a les seues mans. D’aquí també el caràcter dinàmic de recerca que connota el mot filòsof davant la passivitat del sophós, que ja es troba en possessió de la veritat.

La saviesa, l’ideal del savi, no consistia per als grecs de l’Antiguitat en una pura i simple acumulació de coneixements sense conseqüències per a la direcció de la vida humana. Ben altrament, si hom cercava explicacions sobre el cosmos, en general, i la vida humana, en particular, era per saber com calia viure. Tota saviesa —i tota filosofia, doncs— conjuminava una teoria (recerca d’explicacions i coneixements) i una pràctica (deducció de màximes sobre com cal viure a nivell individual, l’ètica, i a nivell col·lectiu, la política). La meta de tota filosofia teòrica, és una filosofia pràc­tica.

La filosofia era, des dels orígens fins al Renaixement, alguna forma de pensament racional que no podia ser distingit de la ciència. Filosofia, ciència i saber eren em­prades com a paraules sinònimes. El que aleshores era anomenat filosofia, consistia en una barreja indiferenciada del que avui anomenem ciència i filosofia com a dues formes diverses del saber. El pensament racional no s’esgota, doncs, amb la ciència experimental ni totes les ciències ofereixen el mateix grau de seguretat en les seues conclusions.

Activitat

(a) Cerca al diccionari els termes: Filòsof, filosofia, filosofal, filosofalment,  filosofar, filosofas­tre, filosofema, filosòfic, filosòficament, filosofisme, filosop, sofisma, sofista, sofisteria, sofístic, sofisticar.

1.2 Els orígens de la filosofia

1.2.1 El logos contra el mite

Hom sol entendre per logos el conjunt del pensament racional, ja siga filosofia, ciència o una barreja indiferenciada de totes dues. Sota el terme de mite entenem, en canvi, alguna forma de pensament pre-racional que tot seguit provarem de perfilar. L’expressió “el logos contra el mite” que figura en el títol d’aquest apartat significa que el logos, en aquest cas la filosofia, és alguna forma de pensament que naix en lluita contra una forma d’explicació anterior, el mite. El pensament racional se’ns pre­senta com una alternativa al pensament mitològic, al qual aspira a desplaçar a l’hora d’explicar el cosmos i la vida humana. Podem preguntar-nos, tanmateix, si aquesta pretensió ha obtingut un exit complet, és a dir, si el pensament racional ha reexit abso­lutament en totes les esferes del pensament humà i quina ha estat la seua incidència social.

Hauríem de remuntar el curs de la història fins a segle VI abans de la nostra era per situar-nos a l’època del naixement de la filosofia, el qual s’esdevingué simultània­ment, no per casualitat, a tres llocs del planeta: les colònies asiàtiques de l’antiga Grècia, l’Índia i Xina. La tradició filosòfica que tingué el seu origen a la grècia clàs­sica o hèl.lade, constitueix l’anomenada filosofia occidental; mentre que la tradició hindú i la xinesa, conformen dues branques de la filosofia oriental que s’entrecreuen de diverses maneres. Un tret distintiu de la filosofia occidental que sol remarcar-se és la connexió ininterrompuda fins a l’actualitat entre filosofia i ciència, cosa que no s’esdevingué a les escoles de filosofia oriental, que s’adreçaren prioritàriament cap al pensament moral (budisme, taoisme, confucianisme, etc).

Abans que ningú no s’explicàs el món i la vida humana de manera racional, els humans duien ja milers d’anys orientant les seues accions mitjançant les creències an­imistes i la màgia, primer, i la mitologia, després.

L’animisme o pensament màgic és aquella forma de mentalitat humana que, in­discriminadament, atribueix subjectivitat, personalitat o voluntat a tots els éssers de la natura. D’aquesta manera esdevenen amistosos o hostils en la mesura en que reeixim o no a posar-nos a bones amb ells. Les interaccions entre les ànimes o esperits dels éssers naturals expliquen el curs dels esdeveniments de la vida humana. Per explicar el món l’animista ha de recórrer a aquestes forçes invisibles que poblen la natura. Tanmateix, aquesta interioritat dels éssers de la natura només resulta accessible mit­jançant els rituals màgics. La màgia no és altra cosa que la creència en la força i el poder dels símbols per a modificar el curs dels esdeveniments. Ella representa per al pensament animista allò que la tècnica per al pensament racional. L’animisme pur coincideix amb una etapa del desenvolupament social de la humanitat en què no ex­istien jerarquies polítiques. És possible que aquesta siga la raó per la qual l’animisme no introdueix jerarquies entre les ànimes dels distints éssers naturals.

El mite o pensament mític sol ser definit com l’intent d’explicar el món, en gen­eral,  i la vida humana, en particular, mitjançant narracions més o menys fantàs­tiques que descriuen les accions i relacions d’éssers extraordinaris o sobrenaturals, que tenen com a conseqüències immediates la creació del món i l’aparició dels humans. El mite introdueix dues novetats en relació a l’animisme: (1) una reducció dels nombre de personalitats rellevants per a l’explicació còsmica i (2) una jerarqui­tzació d’aquestes personalitats. D’una banda, el pensament mitològic personifica determinades forces de la natura i, d’altra, coincideix amb una etapa del desenvo­lupament social en què la introducció de jerarquies polítiques és ja un fet. Els mites juguen un paper ideològic importantíssim a l’hora d’explicar i justificar l’estratificació social, quins són els deures dels esclaus i els artesans, i quins els drets i prerrogatives dels poderosos.

En contra de la inclinació a explicar el món mitjançant esdeveniments extraordi­naris, el logos o pensament racional pretén explicar-lo d’una manera absolutament naturalista, sense recórrer a la voluntat o sentiments de cap déu ni a cap esdeveniment que altere l’ordre normal a què la naturalesa ens té acostumats. L’animisme i el mite compartien l’error d’antropomorfitzar la natura, és a dir, d’atribuir qualitats físiques o psicològiques pròpies dels humans de manera improcedent. Reprimir aquesta tendència, més o menys espontània, a projectar en la naturalesa les nostres estructures psicològiques és veritablement difícil i els humans només han aconseguit una visió més objectiva del món al llarg dels segles.

Tota bona explicació racional ha d’ajustar-se a certs patrons. Heus ací cinc prin­cipis bàsics del pensament científico-filosòfic que poden servir-nos de retrat robot per tal d’identificar una explicació d’aquest tipus:

(a) Principi de l’ordre natural inalterable: Tota bona explicació racional ha de re­spectar la creència que els fenòmens reals s’esdevenen segons un ordre natural inalterable. En circumstàncies semblants s’esdevenen sempre fenòmens sem­blants. En les explicacions cièntífiques, aquest ordre adquireix la forma de lleis naturals expressades, generalment, mitjançant relacions matemàtiques de distintes magnituds. Aquesta creència exclou la possibilitats de fets excepcionals o mira­cles. Dir que un fenòmen s’ha esdevingut de manera miraculosa seria renunciar a cercar-ne una explicació.

(b) Principi de causa i efecte: Tot fenòmen ha de tenir una causa de la qual és con­siderada efecte. Una bona explicació racional d’un fenomen ha de mostrar quina és la seua causa. La naturalesa constitueix una cadena de causes, on un efecte d’una causa anterior esdevé, al seu torn, causa d’un altre fenomen. Per la mateixa raó, hauríem pogut dir que es tracta d’una cadena d’efectes, tot i que aquesta expressió no sol emprar-se. Alguns pensadors opinen que aquest és un principi innecessari i perfec­tament reductible a l’anterior. Segons ells, l’única cosa que podem observar en una relació causal és una seqüència habitual de fenòmens, però no cap relació deductiva.

(c) Principi d’estabilitat de la realitat: «Del no-res, res no ix», deien el grecs, i allò que constitueix el substrat de les coses reals no pot ser anorreat. Tota bona expli­cació racional ha de tenir present aquesta pressuposició ontològica bàsica. La matèria ni es crea ni es destrueix, només es transforma. La física actual modifica lleugerament aquest principi afirmant que el sumatori de matèria i energia de l’u­nivers és cons–tant. Aquest principi refusa la creació ex nihilo, és a dir, a partir del no-res, cosa que constituiria un esdeveniment extraordinari —miraculós— impos­sible de casar amb cap equació de magnituds.

(d) Principi de simplicitat, d’economia, de limitació de la variabilitat indepen­dent o navalla d’Ockham: Tota bona explicació racional ha de ser el més simple possible, és a dir, ha de retringir al mínim imprescindible per a la comprensió del fenomen a explicar la participació d’entitats inobservables. Les raons per les quals això ha de ser així són diverses i no s’exclouen mútuament:

• Perquè la naturalesa du a cap totes les seues operacions de la manera més simple possible. Aquesta constituiria la versió ontològica del principi de simplicitat.

• Perquè una explicació que prescindeix al màxim d’entitats teòriques inobserv­ables té més poder explicatiu que una altra que els fa proliferar innecessàriament. Aquesta constituiria la versió epistemològica.

•Perquè una explicació més simple és sempre més manejable, més pràctica, més útil, més “portàtil”, diríem. Aquesta constituiria la versió pragmàtica.

• I, finalment, perquè una explicació més simple s’adiu millor amb les preferències o els gusts dels humans. Aquesta constituiria la versió estètica del prioncipi de simpli­citat. Tot i que ens puguen semblar científicament irrellevants, els prejudi­cis estètics han jugat en la història de la ciència un paper important.

(e) Principi de coherència: Tota bona explicació racional ha de evitar qualsevol con­tradicció. Afirmar i negar alhora l’esdeveniment del mateix fet resulta inadmissi­ble. La contradicció és una falsedat a priori, és a dir, que no necessita ser con­trastada amb la realitat. Cal tenir en comptes, tanmateix, que la coherència o con­sistència d’una explicació pot ser suficient en lògica i en matemàtiques —que són ciències formals—, però no ho és en cap de les ciències empíriques ni en filosofia —en aquestes es tractaria només d’una condició sine qua non.

(f) Principi d’adequació empírica: Tota bona explicació racional d’un fenòmen ha de salvar les aparences, és a dir, no ha de contradir la nostra experiència. Aquest principi que és irrellevant per a les ciències anomenades formals és, tanmateix, de capital importància per a les ciències empíriques

Així doncs, en resum, direm que tota bona explicació racional d’un fenomen ha de situar-lo en el marc d’un ordre natural inalterable, ha de mostrar quina és la seua causa, ha de pressuposar que el sumatori de matèria i energia que participa en el fenomen és invariable, ha de ser el més simple possible, ha de ser coherent i ha de salvar les aparences.

Activitat

(a) Explica mitjançant una petita redacció per què l’anomenat poema d’Atrahasis (document 1) és un mite.

(b) Com pensa la naturalesa l’home religiós de Nietzsche i com la concep l’home científic (document 2).

1.2.2 Causes sociohistòriques del naixement de la filosofia occidental

Ja hem dit abans que el pensament racional occidental va aparéixer al segle VI a.C. en una sincronia sorprenent amb el pensament racional oriental. Es tractaria d’una co­incidència casual o, ben altrament, existirien causes comunes d’aquests fenòmens culturals geogràficament tan distants? En una època en què les idees viatjaven molt lentament, no podem recórrer a la difusió cultural com a causa explicativa d’aquesta coinciència. En el moment de produir-se el salt del mite al logos, les comunitats hu­manes que el viuran es troben ja preparades per una evolució sociocultural anterior que les ha col·locades en la situació de:

(a) Poder disposar d’un ampli ventall de tècniques de producció (ús de la roda, metal·lúrgia, terrisseria, navegació, filatura, etc) i fins i tot d’unes ciències rudi­men­tàries, nucli del qual sorgi­ràn els models per a les primeres explicacions racionals de l’univers.

(b) Seguir unes creències religioses relativament lliures. Les castes sacerdotals poderoses que a Egipte i Mesopotàmia vetlaven pel compliment dels deures sagrats i la integritat dels dogmes avortaren segurament qualsevol forma incipient d’un saber racional i crític, tot i que a aquests llocs es donaven les circumstàncies apropiades per al naixement de la ciencia i la filosofia. Contràriament, a les colònies gregues no existia aquesta pressió sobre les creències. Cal recordar, tan­mateix, que els primers científics i filòsofs grecs viatjaren, segons la tradició, per Egipte i Mesopotèmia, llocs on van adquirir la major part dels seus coneixements.

(c) Patir una situació de crisi o afebliment de les creències religioses mitològiques, que per alguna raó han començat a deixar de ser respectades.

La filosofia occidental va nàixer a la perifèria del món de parla grega, concreta­ment, a les colònies de l’Asia Menor, la Jònia. Milet, la ciutat de Tales, era una ciutat jònica i Samos, on va nàixer Pitàgores, era també una illa de les costes jòniques. Aquesta condició fronterera del naixent pensament racional és un tret ha considerar. La seua situació en l’extrarradi de l’hel·lade, feia a les colònies un lloc més adient per a l’apa­rició de la filosofia, ja que en elles es produia un xoc de cultures. És ben pos­sible que els coneixements que aquests grecs van adquirir dels costums i les creències dels bàrbars, sobretot dels mesopotàmics i els egipcis, els van obligar a relativitzar les seues pròpies creències i a fer un pas més endavant en l’explicació racional del món i la vida humana.    

1.3 Les ciències, filles de la filosofia

A la fi de l’Edat Mitjana, allò que avui anomen física, química i biologia no pas­saven de ser uns petits branquillons de la filosofia natural i de l’alquímia. La psicolo­gia constituia una branca antiga i prestigiosa de la filosofia, però que, tanmateix, no anava més enllà de les lucubra­cions sobre les facultats de l’ànima humana, i la resta de les ciències humanes (sociologia, antropologia) no es distingien al si de les hu­manitats.

Des de el Renaixement, però, aquestes petites esferes arriben a inflar-se de tal manera que hom acabarà considerant-les ciències independents de la filosofia, amb un objecte d’estudi i un mètode propis. Aquest és el fenòmen històric que coneixem com emancipació de les ciències, procés que, en alguns casos, durà segles.

En l’Antiguitat, només l’astronomia i les matemàtiques gaudien d’una consid­eració especial com a ciències. Per a Pitàgores la matemàtica era, per antonomàsia, el llenguatge de la filosofia, car l’essència de la realitat era matemàtica. Per Plató, les matemàtiques constituien una preparació essencial per a la filosofia. La seguretat apodíctica dels axiomes i teoremes matemàtics induí els més diversos pensadors a la creença que les matemàtiques eren el model a seguir per tot coneixement que volgués incorporar-se al camí segur de la ciència.

Tot i que la pretensió panmatematista es mostrà equivocada en alguns aspectes, l’aspiració a aconseguir un rigor matemàtic unida a l’empirisme donà com a fruit el naixement de la ciència moderna. La física al segle XVI, la biologia al XVII, la química al XVIII, la psicologia, la sociologia i l’antropologia a partir de la segona meitat del XIX, inicien el seu camí de separació de la filosofia fins arribar a l’estat actual de fragmentació i atomització del saber en multitud d’especialitats, que es reparteixen entre elles els diversos camps d’estudi que conformen la realitat.

 1.4 La funció de la filosofia actual en el conjunt del saber i la cultura

La situació de la filosofia vista des de la perspectiva del segle vint podria semblar francament desalentadora, després de l’emancipació de les ciències. La filosofia s’havia quedat sense parcel·les d’estudi, sense objecte. Tanmateix, hem de considerar açò com un fracàs de la filosofia?

Ja havíem dit que per als antics, els medievals i gairebé fins els nostres dies, la filosofia no es distingia de la ciència, com podeu constatar a l’article de Jesús Mosterín (document 3). Considerada així, la proliferació de les ciències particulars i els seu èxit enorme només poden ser vists com un èxit de la filosofia en conjunt.

Amb tot i això, una sèrie de qüestions residuals quedaven sense ser abordades per cap ciència: el sentit de la vida i la moral, el sentit de termes com realitat, veritat, bellesa, coneixement, divinitat, etc. Aquests temes semblen refractaris a una solució científica i constitueixen el nucli del que hom ha anomenar de vegades philosophia perennis, és a dir, filosofia de sempre.

Tanmateix, la sensació que la filosofia havia estat desplaçada del tron del saber per les seues filles les ciències, no deixava dormir a més d’un filòsof que, davant la perspectiva d’anar a l’atur, posa a funcionar les seues neurones per trobar un nou sen­tit al terme filosofia i clarificar la seua situació en el conjunt del saber i la cultura.

Així, per exemple, per al filòsof i matemàtic Bertrand Russsell, «la filosofia és allò que encara no és ciència». Amb la seua brevetat i tot, aquesta afirmació fa justícia a la relació històrica entre la filosofia i les ciències: recull que aquestes van sorgir del tronc comú de la filosofia i ara cal considerar-les com a coses distintes en certa mesura. La filosofia seria la nostra forma d’explicar racionalment aquelles qüestions que encara no han pogut ser reduïdes a ciència. Russell considera que no es pot fer filosofia al marge de la ciència i que la primera constitueix un coneixement comple­mentari de la segona.

Altres filòsofs, s’estimen més de definir la filosofia com a pensament de segon or­dre que reflexiona sobre les ciències i el coneixement, sobre la moral i el dret i sobre l’art. La filosofia constituiria així una mena de metallenguatge (és a dir, un llenguatge que parla d’un altre llenguatge) que pretén clarificar el llenguatge de la ciència, el llenguatge de la moral i el dret i el llenguatge de l’art. Aquestes activitats constituirien les tres branques principals de la filosofia actual: la filosofia de la ciència; la filosofia de la moral i del dret, i la filosofia de l’art.

La filosofia de la ciència pot adoptar formes més concretes com les de filosofia de la física, de la biologia, etc., i també una forma més general com la de teoria del conei­xement o epistemologia. Cal tenir en comptes que el filòsof de la ciència no pretén suplantar el científic, no fa ciència sinó que reflexiona i analitza lògicament les explicacions i els procediments metodològics del científics. Aquesta és la raó per la qual la lògica és quelcom tan preuat per als filòsofs: és a l’hora el seu instrument i el seu mètode.

La filosofia de la moral és anomenada també ètica o metaètica, i no es planteja com a finalitat moralitzar, és a dir, prescriure o recomanar conductes, sinó reflexionar sobre el significat dels termes i els conceptes morals com bo/dolent, just/injust, etc.

La filosofia de l’art és anomenada també estètica i, com ja podreu suposar a aque­stes altures, no s’ocupa de fer art en cap de les seues variants, sinó de reflexionar so­bre les categories del bon o mal gust: artísticament bo/artísticament dolent, bell/lleig, sublim/contemptible, encisador/horrible, etc. Aquesta branca de la filosofia pot adoptar formes més concretes com ara la filosofia de la música, de les arts plàstiques o de la literatura.

Activitats

(a) Fes un llistat dels diversos sentits del terme filosofia que apareixen a l’article del filòsof Jesús Mosterín titulat Què és filosofia? (document 3)

(b) Fes un resum de l’article del filòsof Mario Bunge titulat Autopsia prematura de la filosofia (document 4)

PREGUNTES PER A POSAR A PROVA ELS TEUS CONEIXEMENTS SOBRE EL TEMA

1. Com defineix Bertrand Russell la filosofia? Per què podem considerar que fa justícia a la història de les relacions entre filosofia i ciència?

2. Defineix etimològicament el terme filosofia. Ens permetria aquesta definició distingir la filosofia de la ciència? Per què?

3. Amb quina finalitat s’inventa ....................................... el terme filòsof?

4. Qui és considerat el primer filòsof occidental?

5. Quan apareix el pensament racional? En quins llocs apareix?

6. Quina relació hi ha entre antropomorfisme, animisme i pensament racional?

7. Quin és el tret més reeixit del pensament racional? Enumera dues variants d’aquest tipus de mentalitat.

8. Quin és el tret més reeixit del pensament pre-racional? Digues algun sinònim d’aquest tipus de mentalitat.

9. De què s’ocupa la branca de la filosofia anomenada epistemologia?

10. Quina és la tasca de la filosofia de la ciència?

11. Quan es reflexiona sobre el sentit d’una vida bona, ens trobem en el terreny de la filosofia ...........................................

12. L’ètica i la política conformen la branca de la filosofia anomenada ………………

13. Defineix el terme filosofema.

14. Defineix el terme sofista.

15. Defineix el terme filosofisma.

16. Defineix el terme sofisticar.

17. Què és el mite?

18. Què és el pensament màgic?

19. Què és el logos?

20. En què consisteix, segons F. Nietzsce, una concepció animista del cosmos?

21. Segons F. Nietzsche, com veu la naturalesa l’home religiós?

22. Segons F. Nietzsche, com veu la naturalesa l’home d’avui?

23. En què consisteix, segons F. Nietzsce, una concepció mecanicista del cosmos?

24. En què consisteix el principi del pensament racional anomenat d’estabilitat ontològica?

25. Què afirma el principi de l’ordre natural inalterable?

26. El principi de causalitat pot ser considerat com un cas particular del principi ..............……………......

27. Quin principi del pensament racional aconsella salvar les aparences i tenir en comptes l’experiència?

28. Enuncia algun tret que distingeix la filosofia occidental de l’oriental.

29. Quines dues qualitats havia de reunir el savi?

30. Quina és la meta última de tota filosofia?

31. Dir que tot el nostre coneixement es basa en l’experiència s’anomena ……………

32. Per què la filosofia no va aparéixer primer a Egipte que a les colònies gregues de l’Àsia Menor?

33. Enumera dos factors sociohistòrics que van contribuir a l’aparició de la filosofia occidental a la Grècia antiga.

34. Per què la filosofia occidental va aparéixer en una colònia de la perifèria de l’Hel·lade?

35. Què s’entén per navalla d’Okham?

36. Quina és la tasca de la filosofia en el conjunt de la cultura i el saber actuals?

37. Quina és la tesi central de l’empirisme?

38. Què s’entén per emancipació de les ciències?

39. Què són les ciències formals?

40. Què són les ciències empíriques?

41. Per què les ciències són filles de la filosofia?

42. Que és el metallenguatge?

43. Quines són les tres branques principals de la filosofia actual?