1. Sentit antic i sentit actual del terme filosofia.
Al llarg de la història de la cultura occidental, el terme filosofia ha
tingut dos significats bàsics: des del segle VI aC fins a la primera meitat del
segle XIX, es desplega la filosofia en el sentit antic i des de la segona
meitat del segle XIX fins a l’actualitat la filosofia s’entén en un sentit més
restringit que la totalitat dels camps del coneixement humà. En el sentit
antic, la filosofia agrupa tots els
camps del saber (filosofia teòrica) amb la finalitat de bastir una guia per a
la recerca de la felicitat (filosofia pràctica). En aquest sentit, la filosofia
s’identifica amb la totalitat de pensament racional o logos. A partir de la segona meitat del segle XIX, a causa
de l’emancipació de les ciències, la filosofia actual queda restringida a una part del pensament racional,
aquelles qüestions residuals que no han estat abordades per cap ciència.
2. La filosofia occidental apareix al segle VI
aC a la Jònia regió oriental de l’Hèl·lade
(Grècia antiga) com una alternativa al pensament mític o pre-racional
3. (a) Digues alguns trets comuns a tots el pensadors anomenats
pre-socràtics.
Tots els pensadors adreçaven les seues reflexions a
l’explicació de la Naturalesa (Physis). La vida humana formava part d’aquesta,
no feien distinció entre les lleis naturals (que no depenen de la voluntat) i
les lleis humanes (fruit de l’evolució cultural i la convenció). Tret
d’Anaxàgores, aquests pemsadors es mouen en la perifèria del món de parla
grega.
(b) Digues els seus noms,
agrupals i ordena cronològicament aquests grups
Els milesis: Tales (primer filòsof occidental) ,
Anaximandre i Anaxímenes, tots tres de la ciutat de Milet (Jònia) i defensors
de doctrines monistes.
Pitàgores de Samos (inventor del terme filòsof) és,
per origen, jònic però va fundar la seua escola a la ciutat de Crotona (Magna
Grècia), per la qual cosa se’l considera iniciadpr de la línia itàlica. És
discutible si defensa una forma de monisme matemàtic.
Tampoc està clar si Heràclit d’Efés (Jònia) pot ser
considerat monista.
Parmènides d’Elea (Magna Grècia) sí que defensa
clarament el monisme.
Aquests dos darrers pensadors fan de transició a les
doctrines pluralistes: Anaxàgores de Clazòmenes (Jònia), Empèdocles d’Agrigent
(Magna Grècia) i els atomistes Leucip i Demòcrit d’Abdera (Jònia).
4. L’arkhé en
els pensadors milesis?
Els tres pensadors de la ciutat de Milet són
monistes perquè defensen que el principi o arkhé del cosmos és únic. Ara bé,
per a cadascú d’ells aquest primer principi el qual tot prové és divers: per a
Tales, és l’aigua; per a Anaximandre, és l’indeterminat, i per a Anaxímenes, és
l’aire.
5. Semblances i diferències entre el pensament d’Heràclit d’Efés i el
de Parmènides d’Elea.
Pel que fa a les semblances, podem dir que tant un
com l’altre s’enquadren dins del filòsofs de la Naturalesa, són pre-socràtics
de tansició.
Pel que fa a les diferències, podem dir que, per a
Heràclit, la realitat és essencialment dinàmica, es troba en continua
transformació, mentre que per a Parmènides el canvi en la Naturalesa és una
il·lusió dels nostres sentits: la realitat última del cosmos és immutable i
eterna. Parmènides és clarament monista, mentre que no està clar si Heràclit
considera el foc l’arkhé del qual tot prové o si el foc és només un símbol de
la transformació perpètua (ell distribueix la realitat en parelles de contraris
entre els quals es produeixen les transformacions).
6. Per a solucionar el problema d’entendre com es produeixen els
canvis i les transformacions del cosmos els filòsofs pluralistes proposen:
(a) Que el cosmos és fet de diversos arkhés
eterns en qualitat i quantitat.
(b) Que el cosmos que veiem es constitueix per combinació i
recombinació d’aquests primers principis.
7. Quina novetat representa la sofística en relació a la filosofia
pre-socràtica?
El gir antropològic de la filosofia. Els sofistes
són els primers a fer diferència entre les lleis naturals (que no depenen de la
voluntat humana, són per physis) i les lleis morals i polítiques (que són fruit de les convencions humanes,
són per nomos).
A partir de la sofistica, els temes foilosòfics comencen a girar sobre les
qüestions relatives a la política i l’ètica. Per a Protàgores, els humans són
la mesura de totes les coses, tot és relatiu a les diverses comunitats humanes.
8. (a) Quin tret característic comparteix el pensament de Sòcrates amb
el dels sofistes?
Tant Sòcrates com els sofistes es mouen dins de la
filosofia que resulta del gir antropològic.
(b) Quina és la
diferència principal?
Els sofistes són relativistes mentre que Sòcrates és
contrari al relativisme i favorable a l’universalisme.
9. En què consisteix la dialèctica socràtica i quina és la seua
finalitat?
La dialèctica socràtica o maièutica consisteix
principalment en un diàleg en el qual Sòcrates fa preguntes i examina i critica
les respostes no satisfactòries amb la finalitat que el seu interlocutor arribe
a una comprensió dels conceptes universals i que puga establir-ne una
definició. Aquestes nocions universals són la base d’un coneixement vàlid per a
tots els raonadors.
10. Els nivells de coneixement en la filosofia platònica.
Plató distingeix dos graus bàsics del coneixement:
per una banda, la doxa o opinió
i, per l’altra, el coneixement científic, saber o episteme. En la opinió, distingeix dos graus: eikasia o conjectura (que és un coneixement basat el
imatges i projeccions de les coses del món dels sentits) i pistis o creència (que és una percepció directa de
les coses del món dels sentits). En el saber, distingeix també dos nivells, la diànoia o pensament hipotètic (que es un coneixment independent
dels sentits i que deriva de la captació intel·lectual dels objectes
matemàtics) i la noesis o intel·lecció (que és un coneixement absolut de les anomenades
idees).
11. Per què hi ha un paral·lelisme entre l’ontologia i l’epistemologia
platòniques?
Siga del nivell que siga, el coneixement (pla
epistemològic) és sempre la captació d’alguna realitat (pla ontològic),
depenent del nivell de perdurabilitat i estabilitat de la realitat captada el
coneixement será opinable o absolut (i universal). El món dels sentits no és
estable, per tant, la seua captació tampoc ho serà. El món de les entitats
matemàtiques i de les idees és estable i la seua captació també.
12. Quina doctrina ètica oposa Plató al relativisme ètic dels
sofistes?
L’universalisme ètic.
13. (a) Què és una idea platònica?
Les idees platòniques no són continguts mentals,
sinó realitats que tenen una existència fora de la ment. Es troben impreses en
l’anima humana i són la base del nostre coneixement. Constitueixen també els
aquetips o models dels éssers del cosmos, de les normes i els valors morals i
de la bellesa.
(b) Què és la Idea del Bé i quin quàdruple ideal suposa?
La Idea del Bé constitueix la màxima realitat, la
màxima veritat, la màxima bondat i la màxima bellesa, és a dir, que és la suma
dels ideals ontològic, epistemològic, ètic i estètic, respectivament.
14. Quina connexió estableix Plató entre noesis (ciència o saber en el grau més elevat), paideia (educació) i politeia (política)?
Plató defensa l’intel·lectualisme ètic, és a dir
subordina, la bondat i la justícia al coneixement. La política, doncs, que és
l’aplicació dels ideals està subordinada al saber, els polítics han de ser
savis i l’eina de transformació i direcció política és l’educció o paideia, que
forma i selecciona els ciutadans segons la seua naturalesa i capacitats per a
realitzar les funcions socials essencials per a la ciutat ideal.
15. (a) Digues els 3 principis de la cosmologia platònica?
El demiürg o força engendradora del cosmos, les
idees o arquetips dels éssers naturals i la matèria del cosmos.
(b) El concepte platònic de ment i la divisió tripartita de l’anima.
Plató concep la ment o ànima humana a la manera
orfico-pitagòrica, és a dir com una realitat separable del cos, que perdura
després de la mort i que por transmigrar i reencarnar-se en un altre cos.
L’anima es troba dividida en tres parts: l’anima
concupiscible (que assumeix les funcions dels desigs del baix ventre i les
sensacions), ànima irascible (que assumeix les funcions dels actes voluntaris i
valerosos) i l’ànima racional (que assumeix les funcions de la intel·lecció).
16. (a) Què és en Aristòtil la filosofia primera?
La metafísica, especificament la ontologia.
(b) Diferència entre
substància i accidents
El concepte de substància fa referència a aquell conjunt de
trets que fan que una cosa siga el que és, mentre que el concepte d’accident fa referència a aquells trets que
poden modificar-se sense que la cosa que pateix aquesta modificació deixe de
ser allò que és.
17. Els quatre tipus de causes.
Causa final, causa eficient, causa formal i causa
material.
18. Mitjançant quins conceptes explica Aristòtil l’adquisició dels
conceptes universals i del coneixement:
(a) Abstració
(b) Inducció
19. Divisió aristotèlica del saber
Segons Aristòtil, la filosofía es divideix
en tres tipus de sabers: (1) filosofía teórica,
aquell saber que es planteja la recerca de la
veritat independentment del profit que se’n
puguera derivar; (2) filosofía pràctica,
aquell saber que s’interroga sobre com cal viure a
nivel individual (ètica) i a nivell
col·lectiu (política), i (3) filosofía productiva, aquell
saber que es preocupa de la producció de
bens.
La filosofía teórica es subdivideix en
metafísica (ontología) i ciències particulars.
Aristòtil considera la lógica com un
instrument (o òrganon) per a assolir la saviesa.
20. (a) Explica la màxima aristotèlica que afirma que la virtut es
troba al terme mitjà.
Segons aristòtil la virtut ética es troba
equidistant entre una conducta per excés i una
conducta per defecte, es a dir, que,
segons ell, per a ser virtuosos ni ens hem de quedar
curts ni pasar-nos-en. El valor, per
exemple, es troba entre la temeritat (excés) i la
covardia (defecte).
(b) Que afirma l’eudaimonisme?
Hi ha diverses formes d’eudaimonisme, però totes
coincideixen en afirmar que la meta de la conducta moral és la recerca de la
felicitat (en grec, eudaimonia). Tanmateix, no
totes coincideixen en què s’ha d’entendre
per felicitat.
