Material per a la 1a avaluació de Psicopedagogia

HISTÒRIA DE L'EDUCACIÓ I LA PEDAGOGIA

Introducció

No podem entendre la pedagogia sense relacionar-la amb els avatars històrics del concepte d'educació. Quines són les dades i situacions de la història que han permés que existisca en l'actualitat una educació i una pedagogia establida com a ciència? Al llarg d'aquest treball, analitzarem quins van ser els fets més rellevants del nostre passat que, d'una manera o una altra, van donar origen a l'educació i a la pedagogia. Igualment tractarem de mostrar com al llarg del temps van anar evolucionant aquestes activitats i com la vida, les lleis, la religió i la política de cada moment va influir en aquest desenrotllament.

L'educació, entesa en un sentit molt ampli, no falta en cap societat ni en cap moment de la història. En tota societat, per primitiva que siga, trobem que l'home s'educa.

Els pobles primitius no tenien mestres ni escoles i ni doctrines pedagògiques. No obstant això, educaven l'home, envoltant-lo i pressionant-lo amb la totalitat de les accions i reaccions de la seua rudimentària vida social. En ells, encara que ningú tinguera idea de l'esforç educatiu que, espontàniament, la societat realitzava en cada moment, l'educació existia. En qualsevol de les societats civilitzades contemporànies trobem educadors, institucions educatives i teories pedagògiques; és a dir, trobem una acció planejada, conscient i sistemàtica. La importància fonamental que la història de l'educació té per a qualsevol educador és que permet el coneixement del passat educatiu de la humanitat.

El fet educatiu no el presenta la història com un fet aïllat, s'estudia vinculant-lo amb les diverses orientacions filosòfiques, religioses, socials i polítiques que sobre l'han influït. Al veure'l així, com un conjunt de circumstàncies que l'han engendrat, permet apreciar que mesura l'educació ha sigut un factor en la història i que mesura una cultura és força determinant d'una educació.

Els primers sistemes d'educació

Els sistemes d'educació més antics coneguts tenien dos característiques comuns; ensenyaven religió i mantenien les tradicions del poble. En l'antic Egipte, les escoles del temple ensenyaven no sols religió, sinó també els principis de l'escriptura, ciències, matemàtiques i arquitectura. De forma semblant, a l'Índia la major part de l'educació estava en mans de sacerdots. L'Índia va ser la font del budisme, doctrina que s'ensenyava en les seues institucions als escolars xinesos, i que es va estendre pels països de l'Orient Llunyà. L'educació en l'antiga Xina se centrava en la filosofia, la poesia i la religió, d'acord amb les ensenyances de Confuci, Lao-tsé i altres filòsofs. El sistema xinés d'un examen civil, iniciat en aquest  país fa més de 2.000 anys, s'ha mantingut fins al present segle, perquè, en teoria, permet la selecció dels millors estudiants per a llocs importants en el govern. Els mètodes d'entrenament físic que van predominar a Pèrsia i van ser molt exalçats per diversos escriptors grecs, van arribar a convertir-se en el model dels sistemes d'educació de l'antiga Grècia, que valoraven tant la gimnàstica com les matemàtiques i la música. La Bíblia i el Talmud són les fonts bàsiques de l'educació entre els jueus antics. Així, el Talmud animava als pares jueus a ensenyar als seus fills coneixements professionals específics, natació i una llengua estrangera. En l'actualitat, la religió assenta encara les bases educatives en la casa, la sinagoga i l'escola. La Torà continua sent la base de l'educació jueva.

Tradicions bàsiques del món occidental

Els sistemes d'educació en els països occidentals es basaven en la tradició religiosa dels jueus i del cristianisme. Una segona tradició derivava de l'educació de l'antiga Grècia, on Sòcrates, Plató, Aristòtil i Isócrates van ser els pensadors que van influir en la seua concepció educativa. L'objectiu grec era preparar intel·lectualment els jóvens per a assumir posicions de lideratge en les tasques de l'Estat i la societat. En segles posteriors, els conceptes grecs van servir per al desenvlupament de les arts, l'ensenyament de totes les branques de la filosofia, el cultiu de l'estètica ideal i la promoció de l'entrenament gimnàstic. En el període hel·lenístic, les influències gregues en l'educació es van transmetre en primer lloc per mitjà dels escrits de pensadors com Plutarc, per a qui el protagonisme dels pares en l'educació dels seus fills era el més essencial punt de referència. L'educació romana, després d'un període inicial en què es van seguir les velles tradicions religioses i culturals, es va decantar per l'ús de professors grecs per a la joventut, tant a Roma com a Atenes. Els romans consideraven l'ensenyament de la retòrica i l'oratòria com a aspectes fonamentals. Segons l'educador del segle I Quintilià, l'adequat entrenament de l'orador havia de desenvolupar-se des de l'estudi de la llengua, la literatura, la filosofia i les ciències, amb particular atenció al desenvolupament del caràcter. L'educació romana va transmetre al món occidental l'estudi de la llengua llatina, la literatura clàssica, l'enginyeria, el dret, l'administració i l'organització del govern. Moltes escoles monàstiques així com municipals i catedralícies es van fundar durant els primers segles d'influència cristiana. La base de coneixements se centrava en les set arts liberals que es dividien en el trivium (format per gramàtica, retòrica i lògica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música). Isidor de Sevilla va aportar materials bàsics amb la seua obra titulada Etimologies per al trivium i el quadrivium. Des del segle V al VII aquests compendis van ser preparats en forma de llibres de text per als escolars per autors com l'escriptor llatí del nord d'Àfrica Martinià Capella, l'historiador romà Casiodor o l’esmentat l'eclesiàstic espanyol Isidor de Sevilla. Generalment, aquests treballs expandien els coneixements existents més que no pas n’introduien de nous.

L'Edat Mitjana

En l'Occident europeu, durant el segle IX van ocórrer dos fets importants en l'àmbit educatiu: un al continent, amb Carlemany, i un altre a Anglaterra, amb el rei Alfred. Carlemany, reconeixent el valor de l'educació, va portar de York (Anglaterra) al clergue i educador Alcuí per a desenvolupar una escola al palau d'Aquisgrà. El rei Alfred va promoure institucions educatives a Anglaterra que eren controlades per monestirs. Irlanda va tenir centres d'aprenentatge des dels quals molts monjos van ser enviats a ensenyar a països del continent. Entre el segle VIII i l'XI la presència dels musulmans en la península Ibèrica (al-Andalus) va fer de Còrdova, la capital del Califat Omeia, un destacat centre per a l'estudi de la filosofia, la cultura clàssica de Grècia i Roma, les ciències i les matemàtiques. També Babilònia havia tingut acadèmies jueves durant molts segles. Pèrsia i Aràbia des del segle VI al IX van tenir institucions d'investigació per a l'estudi de les ciències i el llenguatge. Altres centres de cultura musulmana es van establir en la Universitat d'Al-Qarawiyin, a Fes (El Marroc) en el 859 i la Universitat d'Al-Azhar, en El Caire (970). Durant l'Edat Mitjana les idees de l'escolasticisme es van imposar en l'àmbit educatiu d'Europa occidental. L'escolasticisme utilitzava la lògica per a reconciliar la teologia cristiana amb els conceptes filosòfics d'Aristòtil. Un professor rellevant de l'escolasticisme va ser l'eclesiàstic Anselm de Canterbury, qui, com Plató, defenia que només les idees eren reals. Un altre clergue, Roscelino de Compiègne, en la línia d'Aristòtil, ensenyava el nominalisme, doctrina segons la qual les idees universals són flatus vocis i només les coses concretes són reals. Altres grans mestres escolàstics van ser el teòleg francés Abelard, deixeble de Roscelino, i el filòsof i teòleg italià Tomàs d'Aquino. El reconeixement d'aquests professors va atraure a molts estudiants i va tenir una enorme incidència en l'establiment de les universitats en el nord d'Europa des del segle XII. Al llarg d'aquest període els principals llocs per a aprendre eren els monestirs, que mantenien en les seues biblioteques molts manuscrits de la cultura clàssica anterior. Per aquest temps es van obrir unes quantes universitats a Itàlia, Espanya i altres països, amb estudiants que viatjaven lliurement d'una institució a una altra. Les universitats del nord, com les de París, Oxford, i Cambridge, eren administrades pels professors; mentres que les del sud, com la de Bolonya (Itàlia) o Palència i Alcalá a Espanya, ho eren pels estudiants. L'educació medieval també va desenvolupar la forma d'aprenentatge a través del treball o servici propi. No obstant això, l'educació era un privilegi de les classes superiors i la major part dels membres de les classes baixes no tenien accés a la mateixa. En el desenvolupament de l'educació superior durant l'edat mitjana els musulmans i els jueus van exercir un paper crucial, perquè no sols van promoure l'educació dins de les seues pròpies comunitats, sinó que van intervindre també com a intermediaris del pensament i la ciència de l'antiga Grècia als estudiosos europeus. Els centres de Toledo i Còrdova a Espanya van atraure a estudiants de tot el món civilitzat en l'època.

Humanisme i Renaixement

El renaixement va ser un període en què l'estudi de les matemàtiques i els clàssics va arribar a estendre's, com a conseqüència de l'interés per la cultura clàssica grega i romana que va augmentar amb el descobriment de manuscrits guardats en els monestirs. Molts professors de la llengua i literatura gregues van emigrar des de Constantinoble a Itàlia, cas de l'estudiós de la cultura grega Manuel Chrysoloras en 1397. Entre els interessats a traure a la llum els manuscrits clàssics van destacar els humanistes italians Francisco Petrarca i Poggio Bracciolini. L'esperit de l'educació durant el renaixement està molt ben exemplificat en les escoles establides pels educadors italians Vittorino dóna Feltre i Guarino Veronese a Màntua (1425); en les seues escoles van introduir temes com les ciències, la història, la geografia, la música i la formació física. L'èxit d'aquestes iniciatives va influir en el treball d'altres educadors i va servir com a model per als educadors durant més de 400 anys. Entre altres personalitats del renaixement que van contribuir a la teoria educativa va sobreeixir l'humanista alemany Erasme de Rotterdam, l'educador alemany Johannes Sturm, l'assagista francés Michel de Montaigne i l'humanista i filòsof espanyol Lluís Vives. Durant aquest període es va donar una gran importància a la cultura clàssica grega i romana ensenyada en les escoles de gramàtica llatina, que, originades en l'edat mitjana, van arribar a ser el model de l'ensenyament secundària a Europa fins a l'inici del segle XX. D'aquesta època daten les primeres universitats americanes fundades a Santo Domingo (1538), a Mèxic i a Llima (1551).

La influència del Protestantisme

Les esglésies protestants sorgides de la Reforma promoguda per Martí Luter en l'inici del segle XVI van establir escoles en què s'ensenyava a llegir, escriure, nocions bàsiques d'aritmètica, el catecisme en un grau elemental, i cultura clàssica, hebreu, matemàtiques i ciències, en la qual cosa podríem denominar ensenyament secundària. A Suïssa, va ser creada pel teòleg i reformador francés Calví una altra branca del protestantisme. Establida el 1559 a Ginebra, la seua acadèmia va ser un important centre educatiu. La moderna pràctica del control de l'educació per part del govern va ser dissenyada per Luter, Calví i altres líders religiosos i educadors de la Reforma.

La influència de l'Església Catòlica

Els catòlics també van seguir les idees educatives del renaixement en les escoles que ja dirigien o que van promocionar com a resposta a la creixent influència del protestantisme, dins de l'esperit de la Contrareforma. Aquesta síntesi es realitzava en els centres de la Companyia de Jesús, fundada pel religiós espanyol Ignasi de Loyola en 1540, amb l'aprovació del papa Pau III. Els jesuïtes, com es coneix els membres d’aquesta congregació, van promoure un sistema d'escoles que ha tingut un paper preponderant en el desenvolupament de l'educació catòlica en molts països des del segle XVI: l'anomenada Ratio Studiorum (Pla d’Estudis), que després canviarien les Escoles Pies de Josep de Calasanz.

Desenvolupament de la ciència en el segle XVII

El segle XVII va ser un període de ràpid progrés de moltes ciències i de creació d'institucions que recolzaven el desenvolupament del coneixement científic. La creació d'aquestes i altres organitzacions va facilitar l'intercanvi d'idees i d'informació científica i cultural entre els estudiosos dels diferents països d'Europa. Nous temes científics es van incorporar en els estudis de les universitats i de les escoles secundàries. L'Hospital de Crist de Londres va ser probablement la primera escola de secundària a ensenyar ciència amb un cert grau de competència. En l'inici del segle XVIII l'Escola de Moscou de Navegació i Matemàtiques va servir com a model per a l'establiment de la primera escola secundària a Rússia. La importància de la ciència es va manifestar en els escrits del filòsof anglés del segle XVI Francis Bacon, el qual va fonamentar els processos de l'aprenentatge en el mètode inductiu que anima als estudiants a observar i examinar de forma empírica objectes i situacions abans d'arribar a conclusions sobre el que observa. Durant el segle XVII, molts educadors van exercir una àmplia influència. L'educador alemany Wolfgang Ratke va iniciar l'ús de nous mètodes per a ensenyar més ràpidament la llengua vernacla, les llengües clàssiques i l'hebreu. René Descartes, el filòsof francés, va subratllar el paper de la lògica com el principi fonamental del pensament racional, postulat que s'ha mantingut fins a l'actualitat com a base de l'educació a França. El poeta anglés John Milton va proposar un programa enciclopèdic d'educació secundària, recolzant l'aprenentatge de la cultura clàssica com a mitjà per a potenciar la moralitat i completar l'educació intel·lectual de les persones. El filòsof anglés John Locke recomanava un currículum i un mètode d'educació (que contemplava l'educació física) basat en l'examen empíric dels fets demostrables abans d'arribar a conclusions. En Alguns pensaments referits a l'educació (1693), Locke defenia un ventall de reformes, i posava èmfasi en l'anàlisi i estudi de les coses en compte dels llibres, defenent els viatges i recolzant les experiències empíriques com a mitjà d'aprenentatge. Així, animava a estudiar un arbre més que un llibre d'arbres o anar a França en compte de llegir un llibre sobre França. La doctrina de la disciplina mental, és a dir, l'habilitat per a desenvolupar les facultats del pensament exercitant-les en l'ús de la lògica i de la refutació de fal·làcies, proposta sovint atribuïda a Locke, va tenir una molt forta influència en els educadors dels segles XVII i XVIII. L'educador francés Joan Baptista de la Salle, fundador de l'Institut dels Germans de les Escoles Cristianes el 1684, va establir un seminari per a professors en 1685 i va ser pioner en la seua educació sistemàtica. El més destacat educador del segle XVII és Jan Komensky, bisbe protestant de Moràvia, més conegut pel nom llatí de Comenius. La seua labor en el camp de l'educació va motivar que rebera invitacions per a ensenyar per tota Europa. Va escriure un llibre il·lustrat, molt llegit, per a l'ensenyament del llatí, titulat El món invisible (1658). En la seua Didàctica magna (1628-1632) va subratllar el valor d'estimular l'interés de l'alumne en els processos educatius i ensenyar amb múltiples referències a les coses concretes més que a les seues descripcions verbals. El seu objectiu educatiu podia resumir-se en una frase de la pàgina inicial de Didàctica magna: "ensenyar a través de totes les coses a tots els hòmens", postura que es coneix com pansofia. Els esforços de Comenius pel desenvolupament de l'educació universal li van valdre el títol de 'mestre de nacions'.

El Segle XVIII: Rousseau i altres

Durant el segle XVIII es va establir el sistema escolar a Prússia. A Rússia va començar l'educació formal amb Pere el Gran i els seus successors. També es van desenvolupar escoles i col·legis universitaris a l'Amèrica colonial i es van implantar reformes educatives derivades de la Revolució Francesa. Al final del segle, es van fundar a Anglaterra les escoles del diumenge pel filantrop i periodista Robert Ralkes, per a benefici dels nens pobres i les classes treballadores. Durant el mateix període, es va introduir el mètode monitorial d'ensenyament, pels que centenars de nens podien aprendre amb un professor i l'ajuda d'alumnes monitors o assistents. Els dos plans van obrir la possibilitat de l'educació de masses. El teòric educatiu més rellevant del segle XVIII va ser Jean-Jacques Rousseau, nascut a Ginebra. La seua influència va ser considerable tant a Europa com en altres continents. A la seua obra Emili (1762) va insistir en el fet que els alumnes havien de ser tractats com a adolescents més que com a adults en miniatura i que s'ha d'atendre la personalitat individual. Entre les seues propostes concretes estava la d'ensenyar a llegir a una edat posterior i l'estudi de la naturalesa i de la societat per observació directa. Les seues propostes radicals només eren aplicables als xiquets; les xiquetes havien de rebre una educació convencional. Les contribucions educatives de Rousseau es van donar en gran part en el camp de la teoria. Va correspondre a molts dels seus seguidors posar les seues idees en pràctica. L'educador alemany Johann Basedow i altres van obrir escoles a Alemanya i en diferents parts basant-se en la idea de "tot segons la naturalesa".

El segle XIX i l'aparició dels sistemes nacionals d'escolarització

El més influent de tots els seguidors de Rousseau va ser l'educador suís Johann Pestalozzi, les idees i pràctiques dels quals van exercir gran influència en les escoles de tot el continent. El principal objectiu de Pestalozzi va ser adaptar el mètode d'ensenyament al desenvolupament natural del xiquet. Per a aconseguir aquest objectiu, considerava el desenvolupament harmoniós de totes les facultats de l'educand (cap, cor i mans). Altres influents educadors del segle XIX van ser l'alemany Friedrich Fröbel, que va introduir els principis de la psicologia i la filosofia en les ciències de l'educació; Horace Mann i Henry Barnard, els educadors nord-americans més famosos, que van portar al seu país les doctrines de Pestalozzi i d'altres educadors europeus; el filòsof anglés Herbert Spencer, que defenia el coneixement científic com el tema més important a ensenyar a l'escola; l'espanyol Francisco Giner de los Ríos, i el bisbe danés Nikolai Grundtvig, que va establir unes idees pedagògiques que van ser la base per a l'ampliació de l'educació secundària a tota la població. El segle XIX va ser el període en què els sistemes nacionals d'escolarització es van organitzar al Regne Unit, a França, a Alemanya, a Itàlia, a Espanya ( Llei Moyano, de 1858) i en altres països europeus. Les noves nacions independents d'Amèrica Llatina, especialment Argentina i Uruguai, van mirar a Europa i a Estats Units buscant models per a les seues escoles. Japó, que havia abandonat el seu tradicional aïllament i intentava occidentalitzar les seues institucions, va prendre les experiències d'uns quants països europeus i dels Estats Units com a model per a l'establiment del sistema escolar i universitari modern.

El segle XX: l'educació centrada en la infantesa

Al començament del segle XX l'activitat educativa es va veure molt influenciada pels escrits de la feminista i educadora sueca Ellen Key. El seu llibre El segle dels xiquets (1900) va ser traduït a diverses llengües i va inspirar els educadors progressistes en molts països. L'educació progressista era un sistema d'ensenyament basat en les necessitats i en les potencialitats del xiquet més que en les necessitats la societat o en els preceptes de la religió.

Estats Units va exercir una gran influència en els sistemes educatius dels països d'Hispanoamèrica. El segle XX ha estat marcat per l'expansió dels sistemes educatius de les nacions industrialitzades d'Àsia i Àfrica. L'educació bàsica obligatòria és avui pràcticament universal, però la realitat indica que un ampli nombre de xiquets (potser el 50% dels que estan en edat escolar en tot el món) no acudeixen a l'escola.

Història de la pedagogia

La pedagogia com a moviment històric, naix en la segona mitat del segle XIX. Podem trobar antecedents ja en el segle XVIII, però s'afirma i cobra força en el segle XX, particularment després de la primera Guerra Mundial (1914-1918). No obstant això, la pedagogia general, combinada amb la història, té entre les seues missions la d'intentar un esquema que faça de brúixola per a orientar els educadors en el laberint dels sistemes i tècniques pedagògiques que solquen la nostra època.

Podem dir que el pensament pedagògic va començar el seu desenvolupament des de les pròpies albors de la humanitat. És una conseqüència de la història d’aquesta, en correspondència amb la necessitat dels éssers humans de transmetre amb eficiència les experiències adquirides i la informació obtinguda en el seu enfrontament quotidià amb el medi natural i social.

Les idees pedagògiques no sempre han estat al marge d’idees classistes. De vegades, ha reconegut la distància entre la formació intel·lectual i el desenvolupament de les habilitats i les capacitats que haurien d'aconseguir-se en aquells hòmens en què les seues tasques principals no foren les de pensar sinó les requerides per a l'esforç físic productiu. Aquestes idees pedagògiques pretenien preparar a la "gran massa laboriosa" perquè acceptara aquesta condició de desigualtat. Així sorgeixen les denominades escoles per a l'ensenyament de coneixements d’ ús exclusiu de les classes socials selectes, tot assignant a les classes explotades la realització del treball físic com a única garantia de supervivència. Aquestes concepcions i idees pedagògiques, juntament amb les qualitats que han de posseir tant l'alumne com el mestre, apareixen en manuscrits molt antics de Xina, l'Índia i Egipte.

El desenvolupament del pensament pedagògic té lloc a Grècia i Roma amb figures tan excel·lents com a Demòcrit, Quintilià, Sòcrates, Aristòtil i Plató. Aquest últim apareix en la història com el pensador que arriba a posseir una vertadera filosofia de l'educació. El pensament pedagògic emergix amb un contingut i una estructura que li permet aconseguir un cos teòric.

En el renaixement la pedagogia figura ja com una ciència independent. Entre 1548 i 1762 sorgix i es desenvolupa la Pedagogia Eclesiàstica, principalment la dels Jesuïtes, fundada per Ignasi de Loyola. La pedagogia eclesiàstica té com a centre una disciplina fèrria i indiscutible que perseguix, en última instància, refermar cada vegada més el poder del papa, en un intent d'enfortir l'Església ja amenaçada per la Reforma Protestant.

La pedagogia tradicional aconseguix el seu major grau d'esplendoresdevenint la primera institució social de l'estat nacionalista, que concedix a l'escola el valor insubstituïble de ser la primera institució social, responsabilitzada de l'educació de totes les capes socials.

És a partir d'aquest moment què sorgeix la concepció de l'escola com la institució bàsica, primària i insubstituïble, que educa l'home per a la lluita conscient per assolir els objectius que perseguix l'Estat. La Pedagogia Tradicional atorga als educands el paper de ens passius en el procés d'ensenyament, que exigeix la memorització de la informació transmesa. La Tendència Pedagògica Tradicional no aprofundix en el coneixement dels mecanismes per mitjà dels quals es desenvolupa el procés d'aprenentatge. La informació la rep l'alumne en forma de discurs i la càrrega de treball pràctic és. El mesurament de l'aprenentatge resulta d'exercicis avaluatius merament reproductius, que no emfatitzen l'anàlisi, el raonament i l’esperit crític.

Aquesta tendència es manté prou generalitzada en l'actualitat amb a l'incorporació d'alguns avanços i influències del model psicològic del conductisme que sorgeix i es desenvolupa al segle XX.

Aquesta teoria resulta deficient en el pla teòric, perquè concep l’educand com un simple receptor d'informació, sense preocupar-se de forma profunda i essencial dels processos que intervenen en les assimilacions del coneixement.

La preocupació per l'educatiu constitueix, justament, una de les característiques de la pedagogia d’avui.

Relació entre la història de la pedagogia i de l'educació

La pedagogia contemporània compta entre les seus aportacions fonamentals l'ampliació del concepte de l'educació. L’educació ha cobrat una projecció social important i això ha motivat el desenvolupament de la pedagogia.

La pedagogia és la reflexió sobre la pràctica de l'educació i l'educació és l'acció exercida sobre els educands, bé siga pel pares o pels mestres. Encara que estrictament no són el mateix, van relacionades: una (la pedagogia) reflexiona l'acció que ha d'exercir l'altra (l’educació). La pedagogia és la teoria que permet dur a terme l'acte de l'educació.

Ni l'educació ni la pedagogia són fets aïllats, estan lligats en un mateix sistema, les parts del qual concorren a una mateixa finalitat i conformant d'aquesta manera un complex sistema educatiu. 

Preguntes i repostes de la primera part del TEMA 2 de Filosofia & Ciutadania

1. Què és el pensament verbal?
Són totes activitats mentals mediatitzades, intervingudes o condicionades pel llenguatge. 

2. Què és, segons Ch. Peirce, un signe?
Segons Charles Peirce, signe és qualsevol cosa que actue en lloc d'una altra cosa representant-la. Distingeix 3 tipus de signes segons la relació que s'estableix entre el signe i la cosa significada: icones (relació de semblança), indicis (relació de proximitat o contigüitat espacio-temporal) i símbols (relació convencional o cultural). 

3. Què és una proposició? Digues un sinònim d’aquest terme?
Una proposició no és qualsevol tipus d'oració, hi ha oracions que no són proposicions. Una proposició és un tipus d'oració que té la propietat de ser vertadera o falsa, és a dir, allò que s'anomena valor de veritat.

4. Què significa què el llenguatge humà és articulat?
Es diu que el llenguatge humà és articulat perquè les comunicacions lingüístiques són fetes amb un petit nombre d'unitats (fonemes i monemes) que, repetides i recombinades de diverses formes, permeten un nombre il·limitat de missatges. El llenguatge és com joc de construcció que podem muntar i desmuntar per a fer diversos objectes amb les mateixes peces.

5. Quina és la funció principal del llenguatge argumentatiu?
Traure conclusions, és a dir, fer raonaments. Els lògics solen emprar el terme inferències en comptes de raonaments o argumentacions.

6. Què és una inducció?
Una inducció és una inferència amb conclusió probable.

7. Quina relació hi ha entre coneixement i llenguatge?
Hi ha dos tipus de coneixement: un per familiarització o intuïció i un altre per inferència o raonament. Pel que fa als humans, tant un com l'altre es troben mediatitzats pel llenguatge. La inferència, o activitat de traure conclusions, no pot ser ralitzada sense el llenguatge. Pel que fa a la nostra forma més habitual de coneixement per familiarització (la percepció), encara que no és una cosa completament verbal, també es troba mediatitzada pel llenguatge (penseu que el procés de reconeixement dels objectes del món pressuposa la utilització de conceptes i etiquetes lingüístiques.  

8. Per què el coneixement per inferència és una forma de pensament verbal?
La inferència, o activitat de traure conclusions, no pot ser ralitzada sense el llenguatge, perquè en ella obtenim una oració nova (conclusió) a partir d'unes altres (premisses) que sens donen com les dades d'un problema.

9. Què és, segons Ch. Peirce, una icona?
Una icona és un tipus de signe que manté una relació de paregut amb la cosa significada o representada. Aquest paregut pot ser realista o simplement esquemàtic o estructural. Encara que la paraula icona fa referència a les imatges i el món visual, la definició de Pirce ens obliga a acceptar la existència d'icones auditives, tàctils, etc. Un so que represente un altre so, seria una icona auditiva (per exemple, una onomatopeia).

10. Quina diferència hi ha, en l’àmbit de la lògica, entre els conceptes d’oració i de proposició?
Per tal que una cadena lingüística siga considerada una oració cal que tinga sentit complet. Per tal que siga una proposició, ha de tenir sentit complet i valor de veritat. Les proposicions són sempre oracions, mentre que les oracions no sempre són proposicions. 

11. Digues un requisit imprescindible per tal que es done la intel·ligència simbòlica.
Sense el llenguatge no seria possible la intel·ligència simbòlica. Aquest tipus d'intel·ligència, contràriament a la intel·ligència pràctica, forma part de l'anomenat pensament verbal.

12. Les oracions que precedeixen la conclusió d’una inferència s’anomenen?
Premisses.

13. Què és una deducció?
Una deducció és una inferència amb conclusió necessària o matemàticament segura.

14. Quina diferència hi ha entre els termes raonament i coneixement?
El raonament o inferència és una font per als nostres coneixements. Tanmateix no és l'única, també podem obtenir coneixements per la via de la familiarització  (és a dir, l'experiència immediata o percepció).

15. Per què el coneixement per intuïció és una forma de pensament verbal?
La intuïció o familiarització no és un procés completament lingüístic, però el procés de reconeixement dels objectes és un procés inevitablement mediatitzat pel llenguatge.

16. Què és, segons Ch. Peirce, un indici?
Un indici o índex és qualsevol realitat que haja quedat associada a una altra a la qual representa per la seua proximitat espacio-temporal. Per exemple, els núvols representen la pluja perquè sempre apareixen associats.

17. En què consisteix el valor de veritat? Com s’anomenen les oracions que en tenen?
El valor de veritat és la propietat de certes oracions per la qual poden ser considerades vertaderes o falses. Les oracions que tenen valor de veritat s'anomenen proposicions.
  
18. Quatre trets distintius dels signes de llenguatge humà en relació als signes de la comunicació animal?
Els signes del llenguatge humà es caracteritzen per ser: polisèmics, articulats, abstractes i convencionals (símbols). Els signes de comunicació dels animals no humans es caracteritzen per ser respectivament: monosèmics, no articulats, concrets i naturals.
  
19. Digues dos sinònims de relació consecutiva.
Relació consecutiva és una expressió sinònima d'inferència, raonament o argumentació. Aquesta és la relació que s'estableix entre les premisses i la conclusió.

21. Quin nom reben les inferències segures?
Les inferències segures o necessàries reben el nom de deduccions.

22. Quina diferència hi ha entre els termes pensament i coneixement?
El terme pensament és un terme molt general que engloba l'activitat de conéixer. En un sentit general, el pensament engloba tots els processos que anomenem mentals. Un determinat pensament podria no ser un coneixement (per exemple, un record o una fantasia). En canvi, els actes de coneixements sempre són pensaments. 
En aquest sentit tan general de pensament, el pensament no seria una cosa exclusiva dels humans: molts animals, com ara els mamífers, "pensarien". Tanmateix, de vegades, s'empra el terme pensament en un sentit tan específicament humà, que exclou la possibilitat de pensament en els animals no humans.

23. Per la manera d’accedir a les explicacions, quins dos tipus de coneixements hi ha?
Per la manera d'accedir a les explicacions hi ha dos tipus de coneixements: per familiarització (intuïció o experiència) i per inferència (o raonament). Quan ens pregunten per què sabem alguna cosa, podem donar dos tipus de respostes: perquè ho he vist (o percebut) o perquè he arribat a aquesta conclusió.

24. Què és, segons Ch. Peirce, un símbol?
És qualsevol signe que no manté una relació natural amb la cosa que representa. La seua relació és cultural donat que no s'assembla ni manté una relació de proximitat espacio-temporal amb allò que significa. Les paraules de les llengües humanes són símbols en el sentit de Peirce. La núvol, per exemple, no té forma de núvol ni la podem trobar al costat d'aquests fenòmens naturals. 

25. Quines són les oracions que ens permeten construir coneixements?
Les oracions que posseeixen valor de veritat, és a dir, les proposicions, són l'únic tipus d'oracions que permeten construir coneixements. El llenguatge normatiu o valoratiu no permetria fer-ho.

26. Digues un sinònim de coneixement obtingut per familiarització.
Coneixement per intuïció o per experiència.

27. Quins indicadors lingüístics ens informen que som en presència d’un raonament?
Són les anomenades clàusules consecutives o conjuncions consecutives ("doncs", "per tant", etc.), que indiquen que després ve la conclusió. Ara bé, totes les relacions causals (les que duen "perquè") poden reconvertir-se en relacions consecutives, és a dir, inferències.

28. Quin nom reben les inferències probables?
Reben el nom d'induccions.

29. Com podem definir el coneixement des del punt de vista del llenguatge?

Des del punt de vista del llenguatge el coneixement és una construcció feta de proposicions vertaderes que poden ser provades mitjançant la familiarització (la percepció) o la inducció (el raonament).  

Preguntes i repostes del TEMA 1 de Filosofia & Ciutadania

1. Com defineix Bertrand Russell la filosofia? Per què podem considerar que fa justícia a la història de les relacions entre filosofia i ciència?

 B. Russell defineix la filosofia com allò que encara no és ciència. Aquesta breu i simple definició fa justícia a la història de les relacions entre filosofia i ciència perquè la ciència moderna s'emancipa del tronc comú de la filosofia. D'altra banda deixa clar que no hi ha una frontera nítida entre aquests dos camps del saber: allò que comença sent filosofia pot acabar sent ciència. El pensament racional actual presenta aquestes dues modalitats: filosofia i ciència.

2. Defineix etimològicament el terme filosofia. Ens permetria aquesta definició distingir la filosofia de la ciència? Per què?

Etimològicament, filosolfia significa amor a la saviesa, afició pel saber. Aquesta definició no ens permetria distingir entre la filosofia i la ciencia actuals, perquè totes dues constitueixen formes d'amor a la saviesa. Tanmateix, era una definició perfecta per a la filosofia tradicional que englobava en ella mateixa tot el saber. 

3. Amb quina finalitat s’inventa Pitàgores de Samos el terme filòsof? 

Pitàgores es va inventar el terme filòsof per a respondre a una pregunta sobre quina era la seua professió o activitat habitual. Era una resposta humil i gens presumptuosa, perquè filòsof no és qui posseeix la saviesa, sinó qui la busca. 

4. Qui és considerat el primer filòsof occidental? 

Tales de Milet.

5. Quan apareix el pensament racional? En quins llocs apareix?

El pensament racional apareix al voltant de segle VI aC a tres llocs del planeta simultàniament: les colònies asiàtiques de l'Hèl·lade (antic món de parla grega), l'Índia i la Xina. Tots tres llocs constiueixen els tres bressols de la filosofia. 

6. Quina relació hi ha entre antropomorfisme, animisme i pensament racional?

S'entén per antropomorfitzar l'acció d'atribuir qualitats físiques o psicològiques pròpies dels humans a altres éssers de la natura. L'animisme és una conseqüència de l'antropomosfisme psicològic, perquè suposa personificar o atorgar consciència i voluntat als éssers naturals de manera indiscriminada.

El pensament racional, en canvi, a tendit sempre a criticar i limitar la tendència humana a antropomorfitzar la naturalesa, de manera que podem dir que pensament racional i antropomorfisme són incompatibles.

7. Quin és el tret més reeixit del pensament racional? Enumera dues variants d’aquest tipus de mentalitat.

El tret més reeixit del pensament racional es la creença en l'existència d'un ordre natural inalterable (regularitats o lleis naturals) que no depén de la voluntat humana ni de cap altre tipus de voluntat.

Les dues variants del pensament racional són la filosofia i la ciència actuals.

8. Quin és el tret més reeixit del pensament pre-racional? Digues algun sinònim d’aquest tipus de mentalitat.

El pensament pre-racional nega la possibilitat de l'existència d'un ordre natural inalterable com a conseqüència de la seua interpretació animista de la naturalesa. Com que atribueix consciència i voluntat (llibertat d'elecció o lliure albir) als éssers de la natura, no pot creure que els esdeveniments naturals hagen de ser sempre regulars.

Aquest tipus de mentalitat ha estat anomenat també mite, pensament arcàic, pensament animista i pensament màgic. 

9. De què s’ocupa la branca de la filosofia anomenada epistemologia?

L'epistemologia s'ocupa d'investigar en què consisteix el coneixement i quins són el seu abast i el seus límits. També és anomenada teoria del coneixement.

10. Quina és la tasca de la filosofia de la ciència?

Aquesta branca de la filosofia actual reflexiona sobre què és la ciència, i an alitza la seua metodologia i els seus conceptes més importants.

11. Quan es reflexiona sobre el sentit d’una vida bona, ens trobem en el terreny de la filosofia pràctica (en alguna de les seues modalitats l'ètica o la política).

12. L’ètica i la política conformen la branca de la filosofia anomenada pràctica.

13. Defineix el terme filosofema.

Unes vegades, s'entén per filosofema una tesi filosòfica en general i, altres vegades, les tesis filosòfiques més simples en què es pot analitzar una doctrina filosòfica.

14. Defineix el terme sofista.

Aquest terme admet més d'un significat: 

(a) Pot referir-se, en un context històric, a algun pensador grec del segle V aC que es guanyaven la vida com a mestres de retòrica i oratòria principalment i que solien assumir el relativisme molral.

(b) A causa, sobretot, de les crítiques de Plató als sofistes, el terme va adquirir un sentit pejoratiu que es va estendre a tots el que empren la discussió no per a arribar a la veritat sinó amb l'única finalitat de persuadir, encara que siga mitjançant fal·làcies o raonaments capciosos (sofismes).

15. Defineix el terme filosofisma.

El filosofisma no és altra cosa que un sofisma en l'àmbit delm raonament filosòfic. És, doncs, una filosofia errònia.

16. Defineix el terme sofisticar.

Aquest terme admet més d'un significat: 

(a) Fer servir sofismes

(b) Desnaturalitzar o adulterar una substància

(c) Elaborar alguna cosa més enllà de la seua realització espontània

17. Què és el mite?

Mite és el terme amb què els grecs de l'Antiguitat designaven la forma d'explicació del món anterior a l'aparició del logos o pensament racional.

El tret més reeixit d'aquest tipus de mentalitat era la creença que ordre còsmic no era immutable, a causa de la antropomorfització o personificació (animisme) dels éssers i les forces naturals.  

18. Què és el pensament màgic? 

L'expressió pensament màgic és gairebé sinònima de mite, però crida l'atenció sobre la consequència de la interpretació animista de la naturalesa: com que l'ordre de l'univers depén de les personalitats importants des del punt de vista animista, l'única manera d'assegurar-nos que els esdeveniments naturals ens afavolriran, és la màgia.

19. Què és el logos?

Logos és el terme que empraven els antics grecs per a referir-se a un tipus d'explicació del món que acceptava que els cosmos és eternament regular i que, en les mateixes circumstàncies, sempre torna a passar el mateix. Aquesta concepció de la necessitat natural deriva del concepte grec de destí (moira) com alguna cosa que ni els déus podien deixar d'obeir.

20. En què consisteix, segons F. Nietzsce, una concepció animista del cosmos?

En considerar que els éssers de la naturalesa tenen consciència i voluntat propis (accions conscients i principis volitius, diu Nietzsche) cosa que impedeix esperar la regulariat en l'univers. La naturalesa és el regne de la llibertat i l'arbitrarietat.

21. Segons F. Nietzsche, com veu la naturalesa l’home religiós?

L'home religiós veu la naturalesa des d'un punt de vista animista: els éssers de la naturalesa tenen consciència i voluntat propis (accions conscients i principis volitius, diu Nietzsche) cosa que impedeix esperar la regulariat en l'univers. La naturalesa és el regne de la llibertat i l'arbitrarietat.

22. Segons F. Nietzsche, com veu la naturalesa l’home d’avui?

L'home d'avui ha deixat de ser animista i això fa que no puga creure ja en la religió. La naturalesa és alguna cosa absolutament regular de la qual no podem esperar excepcions i a la qual no té sentit fer peticions. 

23. En què consisteix, segons F. Nietzsce, una concepció mecanicista del cosmos?

L'univers és quelcom absolutament regular com un gran rellotge. Aquesta cadena de causes i efectes que és la naturalesa, és presentada sovint com una gran harmonia que no sembla dependre de cap voluntat.  

24. En què consisteix el principi del pensament racional anomenat d’estabilitat ontològica?

Que el substrat de què és feta la realitat no és crea ni és destrueix.

25. Què afirma el principi de l’ordre natural inalterable?

Que en les mateixes circumstàncies, tornarà a esdevenir-se el mateix. La naturalesa és absolutament regular i mai no fa excepcions (miracles).

26. El principi de causalitat pot ser considerat com un cas particular del principi del ordre natural inalterable.

27. Quin principi del pensament racional aconsella salvar les aparences i tenir en comptes l’experiència?

L'anomenat principi d'adequació empírica.

28. Enuncia algun tret que distingeix la filosofia occidental de l’oriental.

La filosofia oriental va anar decantant-se cap a la reflexió sobre com cal viure i es va desinteressar per l'explicació dels processos naturals, que en la filosofia occidental va conduir a la ciència moderna.

29. Quines dues qualitats havia de reunir el savi?

Havia d'arribar a una explicació de com funciona el món (filosofia teòrica) per tal d'arribar a saber com calia viure (filosofia pràctica).

30. Quina és la meta última de tota filosofia?

La meta última de tota filosofia és saber com cal viure (una vida bona i feliç).

31. Dir que tot el nostre coneixement es basa en l’experiència s’anomena empirisme.

32. Per què la filosofia no va aparéixer primer a Egipte que a les colònies gregues de l’Àsia Menor?

Perquè, encara que la cultura egípcia era en molts aspectes superior a la grega, el poder de la seua religió va impedir l'aparició d'un pensament crític amb el mite i la tradició.

33. Enumera dos factors sociohistòrics que van contribuir a l’aparició de la filosofia occidental a la Grècia antiga.

Per una banda, l'absència de castes sacerdotals poderoses (diversistat de creències religioses a la Grècia antiga) i, per una altra, l'intercanvi o xoc entre cultures (situació fronterera dels nuclis d'irradiació de la filosofia.

34. Per què la filosofia occidental va aparéixer en una colònia de la perifèria de l’Hel·lade?

Perquè la situació fronterera de les colònies possibilitava el xoc o el contacte entre cultures i aquest fet afavoria l'aparició d'un pensament més realista, més naturalista i més crític amb els mites tradicionals.

35. Què s’entén per navalla d’Okham?

És una expressió que designa la versió ontològica del principi de simplicitat.

36. Quina és la tasca de la filosofia en el conjunt de la cultura i el saber actuals?

La cultura actual està formada per tres tipus de continguts: (a) un conjunt d'opinions sobre com és el món (mites, sentit comú, saber, ciència), (b) un conjunt de preferències sobre el bé i el mal o sobre com cal viure (moral, lleis) i (c) un conjunt de preferències sobre el gust (normes d'etiqueta, art). La filosofia actual forma part del apartat (a) i reflexiona sobre tots els apartat de la cultura dividint-se en 3 branques principals:

—La filosofia del coneixement i de la ciència, que reflexiona sobre l'apartat (a)

—La filosofia de la moral (ètica) i el dret, que reflexiona sobre l'apartat (b)

—La filosofia de l'art (o estètica), que reflexiona sobre l'apartat (c) 

37. Quina és la tesi central de l’empirisme?

Que el nostres coneixements provenen de l'experiència.

38. Què s’entén per emancipació de les ciències?

El llarg procés que du a la independència de les ciències actuals del troc comú de la filosolfia tradicional de la qual provenen.

39. Què són les ciències formals? 

Les ciències formals són aquelles que es construeixen de manera deductiva amb independència de l'observació i l'experimentació. D'aquestes, en tenim dues: la lògica i les matemàtiques. La seua tasca no sembla ser la explicació de com funciona el món, sinó la construcció de models conceptuals coherents que després aplicaran les ciències empíriques.

40. Què són les ciències empíriques?

Són aquelles ciències que s'ocupen d'explicar com funciona el món, tasca en la qual es valen de l'observació i l'experimentació, a més dels models conceptuals coherents que els proporcionen les ciències formals.

41. Per què les ciències són filles de la filosofia?

Des dels orígens del pensament racional fins a la primera meitat del segle XIX, els pensadors no feien diferència entre la filosofia i les ciències. Els precursors de les ciències modernes es consideraven filòsofs especialitzats.

Encara que la separació de les ciències va anar gestant-se des de la fi de l'Edat Mitjana, els pensadors no van tenir consciència de separació fins a la segona meitat del segle XIX. Des d'aleshores, es manifestà una tendència a considerar que les ciències eren alguna cosa diferent de la filosofia, fins i tot l'única cosa que podia salvar-se de l'antiga filosofia. Les qüestions que no havien pogut agrupar-se en ciències van ser considerades residuals i metafísiques i no susceptibles de tractament científic.

42. Que és el metallenguatge?

El metallenguatge no és cap idioma, és un nivell d'utilització del llenguatge: és un llenguatge que es fa servir per a parlar del propi llenguatge. Per exemple: "la veritat no és una propietat de la realitat, sinó del llenguatge".

43. Quines són les tres branques principals de la filosofia actual?

La filosofia actual es divideix en 3 branques principals:

—La filosofia del coneixement i de la ciència

—La filosofia de la moral (ètica) i el dret

—La filosofia de l'art (o estètica) 

6é Premi d’Assaig Pepe Tormo

El Departament de Filosofia de l’IES Josep de Ribera, de Xàtiva, proposava enguany als seus alumnes una dissertació original que, sota el títol orientatiu d’Un altre món és possible? Les utopies, reflexionara sobre política i economia en el marc de la crisi actual, la reforma laboral i les retallades en sanitat i educació.

Reunit el jurat del 6é Premi d’Assaig Pepe Tormo, integrat pels membres del Departament de Filosofia de l’IES Josep de Ribera i després d’una difícil deliberació, acorda per unanimitat declarar guanyador del certamen 2012 el treball Les utopies, de l’alumna Sara Rubio Gandía, del grup 1r Bat D.

Així mateix, vol deixar constància de la qualitat dels treballs finalistes que passem a enumerar per l’ordre alfabètic dels cognoms dels autors: ¿Es posible otro mundo?, de Guillermo Artigau Chacón, del grup 1r Bat B; Història de la utopia, de Alba Moscardó Descalzo, del grup 1r Bat B; Otro mundo es posible: Las utopias, de Toni Navalón Martínez, del grup 1r Bat D.

A més a més, enguany hem demanat als alumnes del batxillerat artístic la seua col·laboració per a il·lustrar els conceptes sobre els que versaven els assajos.

Xàtiva, 19 de juny de 2012.

Isis Montagud Varillon, 1r Bat C

Isis Montagud Varillon, 1r Bat C

Isis Montagud Varillon, 1r Bat C

Jorge García Tormo, 1r Bat C

Pilar Ibáñez Ferrer, 1r Bat C

Alumna per determinar, 1r Bat C

Les utopies*

Sara Rubio Gandía, 1r Bat D

Les utopies. Aquests móns imaginaris que, conscientment o inconscientement, creem. Qui no ha imaginat mai un món ideal? Des de l’inici dels temps no hem deixat de representar-nos aquests paradisos amb els quals tots somiem. Des dels paradisos religiosos fins als pensaments més minúsculs sobre els detalls del nostre món ideal. En somiar, les recreem constantment en els nostres caps.

La pregunta, però, seria: Hi ha alguna utopia perfecta per a tots? I la resposta és, per descomptat, que no. Els móns que cadscú somia es contradiuen amb els dels altres. Un món dictatorial és perfecte per als que manen, però no ho és per als seus subordinats. Un món anàrquic, on cadascú fes el que li vingués en gana, seria totalment impossible. Necessitem que algú administre els nostres drets, sense que aquells que imposen les lleis, però, s’excedisquem en el seu poder.

No fa molt, es van prohibir les manifestacions pacífiques. Es va prohibir seure sense fer cap mal a ningú, només perquè era una manera de protestar pel que són els nostres drets. Què se n’ha fet de la llibertat d’expressió? ¿Potser al nostre President no li ve de gust que li recorden allò que no ha fet bé? Retalla en allò que més ens cal. En canvi, no retalla les grans fortunes, com ara la de la Casa Reial o l’Església. Només amb un petit percentatge dels diners que mensualment guanyen es podrien mantenir centenars de famílies que ara no tenen ni per a menjar.

Aquest no és el món que volem i tampoc no s’hi acosta massa. A poc a poc, retrocedim al passat. Ens estem quedant sense recursos per a viure, destruïm el nostre planeta i cada vegada ens sentim menys segurs als nostres carrers. Si volem satisfer algun desig prohibit al nostre país, doncs anem a un altre per a poder matar legalment espècies en perill d’extinció; sense importar la vida de l’animal o que els diners despesos haguessen pogut servir per a altres fins més úitls. Quan alguna cosa no ens agrada, ens tapem les oïdes i taral·legem alguna cançó per a ignorar allò que està passant. Ens tanquem dins d’una torre de vori on tot és perfecte i totes les nostres decisions correctes. A poc a poc, ens censuraran la informació per a silenciar les nostres consciències. Com més ignorant és un, més manipulable és. Els estudiants que somien amb móns perfectes, planegen des de ben aviat anar-se’n del país, allò que se’n diu fuita de cervells.

Quina serà la pròxima volta de rosca? Les nostres vides semblen girar només en un sol sentit. Els mitjans de comunicació només parlen de crisi, corrupció… Tot plegat males notícies. Almenys, somiar encara és de franc i tenim la llibertat de fugir per uns instants de la sòrdida realitat que ens envolta, somiar amb el nostre món particular. Des de fer plans per al futur (estudiar, formar una família, tenir fills), fins a escapar a un món inexistent ple de màgia i fantasia. Qui no tinga imaginació per a açò, sempre podrà agafar un bon llibre, llegir-lo per la nit i somiar que vius les seues avantures. Com diu una persona molt especial per a mi, en els llibres, tots podem ser els herois. Pots ser tot allò que vulgues, des d’un humil camperol, fins a un poderós cavaller; o una princesa que espera el bes del princep blau per a despertar. Anant una mica més lluny, pots escriure el teu propi llibre i imaginar un món particular o novel·lar el món en què vius. Tu ets l’amo.

Jo somie amb un món en el qual el govern siga anònim, que cobre allò que realment mereix i que, en comptes de ser presidit per una sola persona, siga dirigit per un grup amb diverses opinions i diversos punts de vista. Que siguen així fomentadors de la llibertat d’expressió i de les arts. Un món en què hi haja menor nombre d’alcaldes —que n’hi haja un per comarca, per exemple—. Un món en què es defensen els drets, on s’investiguen les malalties, incloent-hi les estranyes o rares. Una sanitat i una educació per a tots. Una societat que respecte la naturalesa i el planeta. Que no es deixe comprar per les companyies petrolieres i que fomente l’ús dels vehicles elèctrics.

Sé que tot açò no és possible ara. Si serà possible en el futur, no ho sé. El més que conec semblant a açò van ser unes paraules que vaig escoltar quan era molt petita i que, tot i no ser les paraules d’algun famós filòsof, resumeixen el món en què màgradaria viure: “Akuna Matata, viu i deixa viure”. Són d’una pel·licula de dibuixos, de la película infantil El rei lleó. Crec que són les paraules que la gent d’aquest món hauria de començar per respectar. Són paraules sàvies, que encara que recomanen una cosa impossible d’aconseguir completament, si posem el nostre granet d’arena, aconseguirem d’apropar una miqueta. Hauríem de tornar a veure aquesta pel·lícula oblidada al fons d’algun calaix de l’aparador, des que la vam gaudir per darrera vegada quan erem petits. Tornar-la a veure ara amb ulls adults. Encara hi podem aprendre molt.

De moment, mentre encara siga possible, només podem manifestar-nos, reivindicar els nostres drets. Potser semble inútil, però cada vegada se’ns unirà més gent i quan en siguem prou, sols els restarà fer-nos cas. Alçar-nos i actuar. Descreuar el braços i lluitar per allò que abans era nostre. Espassar la cremallera i parlar. Traure’ns del damunt la por i enfrontar-nos cara a cara amb la realitat. Potser ells semblen forts, amagats al darrere dels seus escuts i les seues porres, però nosaltres som la veu i encara hi ha gent que no ha perdut l’esperança. Jo, almenys, no l’he perduda. Lluitaré pels meus drets i tractaré de fer d’aquest un món millor. Assemblar-se més a les nostres utopies. Ser el món amb el qual somiem. Lliures de cadenes, poder tornar a volar lliurement sense por a que ens atonyinen. Poder caminar pels carrers sense que t’amenacen amb una navalla. Viure i que no et miren mal ni et critiquen pel simple fet de ser diferent a la resta. Perquè la norma és ser diferent, no ser autòmates fabricats en sèrie.

Tot i que, de moment, allò que puc fer és només tancar els ulls, deixar lliure la meua ment i somiar amb aquest món ideal. O agafar el portàtil i escriure històries. Sé, tanmateix, i no perd l’esperança, que algun dia tornarem a ser lliures. Sols em resta esperar, perquè no puc fer molt més —sols sóc una estudiant de ciències d’un institut públic, que també s’ha quedat sense molts recursos—. Hi ha gent, però, que pot fer. A aquesta gent pregue més que no demane que lluitem pels nostres drets. Lluitem per allò que es nostre. Per la igualtat i la llibertat. Per ser diferents. Lluitem per ser els herois de la nostra història.

Paco Tortosa Pelegero, 1r Bat C

Marina Bellver Penalba, 1r Bat C

Sara Fernández Montejano, 1r Bat C

Carla Amat Ábalos, 1r Bat F

Denislav Delchev, 1r Bat F

Història de la utopia

Alba Moscardó Descalzo, 1r Bat B

La paraula utopia és molt complexa i permet també una altra etimologia. En anglès "sona" com "eutopia" i, per tant, pot venir també d’eu, "bé", "felicitat" i topos, "lloc". La utopia podria aparèixer, en conseqüència, com el "lloc del bé" o el "lloc de la vida bona (felicitat)".

La paraula està emparentada amb ucronia: el "país del mai per mai", "el país d’enlloc". Martin Buber comença Camins de utopia afirmant que: una utopia "és un quadre", la imatge plàstica o la visió d’un desig o d’un haver de ser que d’alguna manera ens mereixem.

 Una utopia és una anàlisi sociomoral, és a dir, se’ns descriu un espai físic fictici (sovint una illa apartada) en què es tracta de realitzar una societat altament moral, regida per sentiments altruistes i solidaris,

 Les utopies són producte de la voluntat: no es poden imposar sinó que provenen de l’associació voluntària d’uns humans que volen viure d’una manera radicalment diferent per tal de ser més feliços,

Les utopies són també pedagogia: es tracta d’educar el humans per a la transformació de la realitat a través de l’associació i del treball. La utopia com el somni apocalíptic només té sentit per oposició a l'estat present de les coses. Projecta cap al futur un estat de coses propi del present, però transformat d'una manera ideal.

La utopia té en comú amb l'esperança apocalíptica la idea del gran any. Vindrà un moment de plenitud que donarà sentit a tot el patiment anterior i obrirà la porta a una nova era plena de felicitat i harmonia.

I açò em fa reflexionar a mi sobre el mon al que vuic viure , que per descomptat no es aquest;

Per a mi un estat ideal hauria de deslligar-se completament de la ideologia ja que la ideologia es des de el meu punt de vista les representacions per les quals les societats s’han justificat en els seus diferents moments i basen les seues conviccions en la imposició de normes de conducta que frenen el progres y coarten la llibertat individual, els poderosos utilitzen la religió per a que la resta es conforme en una vida plena de carències i sacrificis per a arribar a un paradís utòpic no tangible i cap persona s’hauria de regir per valors religiosos sino que hauria de fer-ho per valors ètics i morals, com deia Karl Marx; “la religió es el opi del poble”

Els bens s’haurien de repartir equitativament, es a dir que cada persona hauria de aportar a la societat segons la seua capacitat física, moral o intel·lectual i el seu afany de superació, i rebre segons la seua necessitat, independentment  de la qualitat de la seua aportació

La cultura hauria de ser de lliure accés i gratuïta i hauria de ser el sector al que mes diners s’hauria de destinar ja que de la formació de les noves generacions depèn el nostre futur

Al meu mon el sexe no suposaria una condició a l’hora d’ocupar qualsevol lloc a la societat tant homes com dones assumirien el rol de persona independentment del sexe, la educació, la criança, el ocupar llocs de força i responsabilitat i de capacitat  serien per a les persones que pogueren realitzar-ho per a allò partiríem de una educació no sexista.

El sistema democràtic hauria de retrocedir fins al que representava en la seua creació, els valors dels quals s’ha desvirtuat completament amb el pas del temps, es a dir, s’hauria de basar en la participació DIRECTA i REAL de TOTES les opinions, corrents ideològics i línies de pensament,  no com el model actual(sistema de hont) que tan sols permet representació d’una part de la societat

Tot el mon hauria de ser lliure i tenir dret a expressar-se lliurement i no ser jutjat ni perseguit per allò que manifesta ni per les seues idees , i els grups de poder no haurien de intentar manipular a les masses a traves dels mitjos de comunicació

Tots haurien de ser iguals davant la justícia, tenir iguals prioritat i iguals penes sense distincions; hauria de primar la imparcialitat de qui imparteix la justícia

Vist en el que ha degenerat la societat des de els seus inicis al meu paradís personal imperaria la dictadura del proletariat , es a dir que les decisions no les prenera la oligarquia dominant amb el fi de fer prevaleixer els seus interessos de classe privilegiada per sobre de afavorir a la majoria  de la societat que esta composada per la classe obrera, sino que aquestes decisions foren preses i imposades per el proletariat que es qui composa el grup majoritari de la població, com exemple tenim el actual moment econòmic que estem visguent, s’està legislant en benefici de uns pocs i en prejudici del gros de la població

 No  hi hauria violència a la meua societat sino que a ella imperarien el diàleg el debat i la raó regides per la ètica i no per les armes, no es poden declarar guerres baix ningun pretext, ningú te dret a llevar la vida a ningú i menys encara quant les justificacions per a declarar les guerres son falses i el verdader motiu d’aquestes son els interessos econòmics.

No hi haurien fronteres traçades linealment i per lo tant no hi haurien races , tots seriem ciutadans del mon  respectant les tradicions, costums i idiosincràsia pròpies de cada cultura

La utopia ha de ser entesa en sentit ampli, aplicable a tota anticipació cultural i es per això per el que tot projecte i tota constitució duta fins als límits de la seua perfecció rosa la utopia.

“Yo creo que todavía no es demasiado tarde para construir una utopía que nos permita compartir la tierra” Gabriel Garcia Marquez

“La utopía es el principio de todo progreso y el diseño de un futuro major” Anatole France

“La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar.” Eduardo Galeano

"Si el presente es de lucha, el futuro es nuestro." Ernesto Che Guevara

El que demostra que els grans pensadors de tots els temps han fet referencia a la utopia com inspiració per a construir un mon millor

¿Es posible otro mundo?

Guillermo Artigau Chacón, 1r Bat B

Introducción

Desde sus orígenes se ha querido relacionar utopía con la creación de un mundo fantástico, algo infantil imposible de conseguir. No obstante, es posible dudar de la afirmación absoluta de este planteamiento, por ejemplo, antes de que existieran los aviones, cualquier persona que dijera que algún día el ser humano sería capaz de volar lo considerarían un loco, lo que se llamaría un utópico a partir de la obra de Tomas More.

Entonces, ¿qué es la utopía?, la informática, la TV, el móvil en la Edad Media, por citar algo, proyectos que se presentan a los ojos de cualquiera como irrealizables en el momento en el cual se les concibe pero que es posible que en algún momento se conviertan en realidades.

Quedémonos pues, con la definición de que una utopía es una idea para la construcción de un futuro alternativo y que las personas utópicas son las que hacen avanzar la sociedad escribiendo, proyectando el futuro, porque no existe futuro que no se haya imaginado antes.

Por tanto convirtámonos en utópicos durante un par de páginas y proyectemos un nuevo mundo.

¿Es posible otro mundo?

Tras varias consultas a diferentes fuentes de información sobre el término “utopía”, he podido observar que en todas ellas se hace referencia a términos tales como alternativa al mundo actual, un mundo idealizado, mejor más justos y solidario, desprendiéndose  unos buenos deseos en cuanto a temas tan transcendentales como la igualdad, condiciones de vida, paz, economía, política, religión... Hablar de utopia  en relación al mundo en que vivimos nos da cierta satisfacción, nos saca de la más infernal actualidad para permitirnos soñar por unos momentos, imaginarnos como podría ser un mundo a nuestro gusto, al de cada persona. Los más egoístas antepondrían sus propios intereses, riqueza, éxito, poder… los más solidarios un mundo sin  guerras, sin pobreza, sin discriminación, sin paro, sin crisis o mejor sin economía, hasta incluso los más optimistas  se imaginarían sin políticos, sin bancos, sin gobiernos…  

Este concepto no es nuevo, remontándonos al pasado encontramos a  Platón que introdujo una primera idea de lo que conocemos como utopía, trató de explicar cómo sería su estado ideal, es decir, un estado justo y legal. Platón como casi todas las personas que trataban de diseñar su mundo perfecto estaba descontento con su gobierno, el de Atenas, y por ello diseño su propio estado donde reinaba la justicia y como no la felicidad. De esta manera diseñó la republica donde la sociedad estaba dividida en tres clases, de esta manera cada clase seria educada de una forma distinta según los conocimientos necesarios para ejecutarla.

Avanzando un poco más en la historia, en el renacimiento concretamente en el siglo XI fue el periodo donde se atribuyó esta serie de ideales personales y el nombre de utopía a Thomas More, autor de la obra que lleva este mismo nombre. More utilizó este término para bautizar a una isla perdida cuyos habitantes habían conseguido instaurar un estado perfecto caracterizado por la convivencia pacífica, el bienestar físico y moral de sus habitantes, y el disfrute común de los bienes.

Aún hoy, o mejor dicho, hoy más que nunca resulta deseada por la mayoría de persona la sociedad descrita por More,  principalmente por su estructura racional, por el disfrute igualitario de los bines y fundamentalmente por la plena armonía de intereses.

Al igual que Platón,  la motivación de More para escribir su obra era la situación política por la que atravesaban sus estados, una época de crisis, corrupción y decadencia de las instituciones. Nos recuerda a algún lugar, ¿no?

Nuestro mundo, que posiblemente hace siglos fue fuente de imaginación de personas que fantaseaban cómo sería su propio mundo perfecto sin importar lo que personas ajenas especularan, con toda probabilidad estos visionarios pertenecía a la parte de la población que no se sentía bien con lo que les rodeaba y por ello pasaban el tiempo soñando en qué podrían cambiar. Personas de este tipo siempre han existido y cada vez  existirán más dadas las actuales circunstancias, prueba de ello es que yo mismo me planteo continuos interrogantes como “¿es posible otro mundo?”.

Sin lugar a dudas, es esencial pensar que otro mundo es posible, para evolucionar es necesario expandir la mente y tratar de construir un futuro alternativo, que cambie el panorama actual donde se ha fomentado situaciones graves como la pérdida de los derechos laborales, la victoria de la economía especulativa en contra de la productiva, la perdida de la sociedad del bienestar, la inmigración, la pobreza, la insensibilidad de los políticos, la despreocupación de muchos ciudadanos…

Hemos de tener cuidado, así cuando decimos “otro mundo es posible”, ¿a qué nos estamos refiriendo? ¿qué clase de mundo? Porque cabe la posibilidad de mundos peores incluso que el actual al cual nos enfrentamos.

Pensar en un nuevo mundo no es una posibilidad, es la respuesta obligada, una exigencia una utopía necesaria que ha de penetrar la realidad si la humanidad quiere seguir existiendo.

La alternativa implicaría fundamentalmente eliminar todo aquello que impida un mundo en el cual quepan todos los seres humanos, una sociedad en la que cada uno pueda realizar su propio proyecto de vida, con la seguridad de una vida digna, donde el ser humano es libre,. un mundo en el cual quepan diferentes culturas, naciones, razas, etnias, géneros, preferencias sexuales, etc.

En verdad, no sé si un mundo mejor puede llegar a concretarse para todos, no sé si llegaremos a verlo más allá de noctámbulas utopías, pero lo que sí es cierto es que para ser real  debe partir de lo presente y estar guiado por la vida humana y sus condiciones de posibilidad.

Xàtiva, 28/05/2012

BIBLIOGRAFIA:

·      http://www.otromundoesposible.com/?p=926

·      http://www.wordreference.com/sinonimos/

·      http://es.wikipedia.org/wiki/Utop%C3%ADa

·      http://webs.ono.com/raoh/1.6.html

·      http://definicion.de/utopia/