6é Premi d’Assaig Pepe Tormo

El Departament de Filosofia de l’IES Josep de Ribera, de Xàtiva, proposava enguany als seus alumnes una dissertació original que, sota el títol orientatiu d’Un altre món és possible? Les utopies, reflexionara sobre política i economia en el marc de la crisi actual, la reforma laboral i les retallades en sanitat i educació.

Reunit el jurat del 6é Premi d’Assaig Pepe Tormo, integrat pels membres del Departament de Filosofia de l’IES Josep de Ribera i després d’una difícil deliberació, acorda per unanimitat declarar guanyador del certamen 2012 el treball Les utopies, de l’alumna Sara Rubio Gandía, del grup 1r Bat D.

Així mateix, vol deixar constància de la qualitat dels treballs finalistes que passem a enumerar per l’ordre alfabètic dels cognoms dels autors: ¿Es posible otro mundo?, de Guillermo Artigau Chacón, del grup 1r Bat B; Història de la utopia, de Alba Moscardó Descalzo, del grup 1r Bat B; Otro mundo es posible: Las utopias, de Toni Navalón Martínez, del grup 1r Bat D.

A més a més, enguany hem demanat als alumnes del batxillerat artístic la seua col·laboració per a il·lustrar els conceptes sobre els que versaven els assajos.

Xàtiva, 19 de juny de 2012.

Isis Montagud Varillon, 1r Bat C

Isis Montagud Varillon, 1r Bat C

Isis Montagud Varillon, 1r Bat C

Jorge García Tormo, 1r Bat C

Pilar Ibáñez Ferrer, 1r Bat C

Alumna per determinar, 1r Bat C

Les utopies*

Sara Rubio Gandía, 1r Bat D

Les utopies. Aquests móns imaginaris que, conscientment o inconscientement, creem. Qui no ha imaginat mai un món ideal? Des de l’inici dels temps no hem deixat de representar-nos aquests paradisos amb els quals tots somiem. Des dels paradisos religiosos fins als pensaments més minúsculs sobre els detalls del nostre món ideal. En somiar, les recreem constantment en els nostres caps.

La pregunta, però, seria: Hi ha alguna utopia perfecta per a tots? I la resposta és, per descomptat, que no. Els móns que cadscú somia es contradiuen amb els dels altres. Un món dictatorial és perfecte per als que manen, però no ho és per als seus subordinats. Un món anàrquic, on cadascú fes el que li vingués en gana, seria totalment impossible. Necessitem que algú administre els nostres drets, sense que aquells que imposen les lleis, però, s’excedisquem en el seu poder.

No fa molt, es van prohibir les manifestacions pacífiques. Es va prohibir seure sense fer cap mal a ningú, només perquè era una manera de protestar pel que són els nostres drets. Què se n’ha fet de la llibertat d’expressió? ¿Potser al nostre President no li ve de gust que li recorden allò que no ha fet bé? Retalla en allò que més ens cal. En canvi, no retalla les grans fortunes, com ara la de la Casa Reial o l’Església. Només amb un petit percentatge dels diners que mensualment guanyen es podrien mantenir centenars de famílies que ara no tenen ni per a menjar.

Aquest no és el món que volem i tampoc no s’hi acosta massa. A poc a poc, retrocedim al passat. Ens estem quedant sense recursos per a viure, destruïm el nostre planeta i cada vegada ens sentim menys segurs als nostres carrers. Si volem satisfer algun desig prohibit al nostre país, doncs anem a un altre per a poder matar legalment espècies en perill d’extinció; sense importar la vida de l’animal o que els diners despesos haguessen pogut servir per a altres fins més úitls. Quan alguna cosa no ens agrada, ens tapem les oïdes i taral·legem alguna cançó per a ignorar allò que està passant. Ens tanquem dins d’una torre de vori on tot és perfecte i totes les nostres decisions correctes. A poc a poc, ens censuraran la informació per a silenciar les nostres consciències. Com més ignorant és un, més manipulable és. Els estudiants que somien amb móns perfectes, planegen des de ben aviat anar-se’n del país, allò que se’n diu fuita de cervells.

Quina serà la pròxima volta de rosca? Les nostres vides semblen girar només en un sol sentit. Els mitjans de comunicació només parlen de crisi, corrupció… Tot plegat males notícies. Almenys, somiar encara és de franc i tenim la llibertat de fugir per uns instants de la sòrdida realitat que ens envolta, somiar amb el nostre món particular. Des de fer plans per al futur (estudiar, formar una família, tenir fills), fins a escapar a un món inexistent ple de màgia i fantasia. Qui no tinga imaginació per a açò, sempre podrà agafar un bon llibre, llegir-lo per la nit i somiar que vius les seues avantures. Com diu una persona molt especial per a mi, en els llibres, tots podem ser els herois. Pots ser tot allò que vulgues, des d’un humil camperol, fins a un poderós cavaller; o una princesa que espera el bes del princep blau per a despertar. Anant una mica més lluny, pots escriure el teu propi llibre i imaginar un món particular o novel·lar el món en què vius. Tu ets l’amo.

Jo somie amb un món en el qual el govern siga anònim, que cobre allò que realment mereix i que, en comptes de ser presidit per una sola persona, siga dirigit per un grup amb diverses opinions i diversos punts de vista. Que siguen així fomentadors de la llibertat d’expressió i de les arts. Un món en què hi haja menor nombre d’alcaldes —que n’hi haja un per comarca, per exemple—. Un món en què es defensen els drets, on s’investiguen les malalties, incloent-hi les estranyes o rares. Una sanitat i una educació per a tots. Una societat que respecte la naturalesa i el planeta. Que no es deixe comprar per les companyies petrolieres i que fomente l’ús dels vehicles elèctrics.

Sé que tot açò no és possible ara. Si serà possible en el futur, no ho sé. El més que conec semblant a açò van ser unes paraules que vaig escoltar quan era molt petita i que, tot i no ser les paraules d’algun famós filòsof, resumeixen el món en què màgradaria viure: “Akuna Matata, viu i deixa viure”. Són d’una pel·licula de dibuixos, de la película infantil El rei lleó. Crec que són les paraules que la gent d’aquest món hauria de començar per respectar. Són paraules sàvies, que encara que recomanen una cosa impossible d’aconseguir completament, si posem el nostre granet d’arena, aconseguirem d’apropar una miqueta. Hauríem de tornar a veure aquesta pel·lícula oblidada al fons d’algun calaix de l’aparador, des que la vam gaudir per darrera vegada quan erem petits. Tornar-la a veure ara amb ulls adults. Encara hi podem aprendre molt.

De moment, mentre encara siga possible, només podem manifestar-nos, reivindicar els nostres drets. Potser semble inútil, però cada vegada se’ns unirà més gent i quan en siguem prou, sols els restarà fer-nos cas. Alçar-nos i actuar. Descreuar el braços i lluitar per allò que abans era nostre. Espassar la cremallera i parlar. Traure’ns del damunt la por i enfrontar-nos cara a cara amb la realitat. Potser ells semblen forts, amagats al darrere dels seus escuts i les seues porres, però nosaltres som la veu i encara hi ha gent que no ha perdut l’esperança. Jo, almenys, no l’he perduda. Lluitaré pels meus drets i tractaré de fer d’aquest un món millor. Assemblar-se més a les nostres utopies. Ser el món amb el qual somiem. Lliures de cadenes, poder tornar a volar lliurement sense por a que ens atonyinen. Poder caminar pels carrers sense que t’amenacen amb una navalla. Viure i que no et miren mal ni et critiquen pel simple fet de ser diferent a la resta. Perquè la norma és ser diferent, no ser autòmates fabricats en sèrie.

Tot i que, de moment, allò que puc fer és només tancar els ulls, deixar lliure la meua ment i somiar amb aquest món ideal. O agafar el portàtil i escriure històries. Sé, tanmateix, i no perd l’esperança, que algun dia tornarem a ser lliures. Sols em resta esperar, perquè no puc fer molt més —sols sóc una estudiant de ciències d’un institut públic, que també s’ha quedat sense molts recursos—. Hi ha gent, però, que pot fer. A aquesta gent pregue més que no demane que lluitem pels nostres drets. Lluitem per allò que es nostre. Per la igualtat i la llibertat. Per ser diferents. Lluitem per ser els herois de la nostra història.

Paco Tortosa Pelegero, 1r Bat C

Marina Bellver Penalba, 1r Bat C

Sara Fernández Montejano, 1r Bat C

Carla Amat Ábalos, 1r Bat F

Denislav Delchev, 1r Bat F

Història de la utopia

Alba Moscardó Descalzo, 1r Bat B

La paraula utopia és molt complexa i permet també una altra etimologia. En anglès "sona" com "eutopia" i, per tant, pot venir també d’eu, "bé", "felicitat" i topos, "lloc". La utopia podria aparèixer, en conseqüència, com el "lloc del bé" o el "lloc de la vida bona (felicitat)".

La paraula està emparentada amb ucronia: el "país del mai per mai", "el país d’enlloc". Martin Buber comença Camins de utopia afirmant que: una utopia "és un quadre", la imatge plàstica o la visió d’un desig o d’un haver de ser que d’alguna manera ens mereixem.

 Una utopia és una anàlisi sociomoral, és a dir, se’ns descriu un espai físic fictici (sovint una illa apartada) en què es tracta de realitzar una societat altament moral, regida per sentiments altruistes i solidaris,

 Les utopies són producte de la voluntat: no es poden imposar sinó que provenen de l’associació voluntària d’uns humans que volen viure d’una manera radicalment diferent per tal de ser més feliços,

Les utopies són també pedagogia: es tracta d’educar el humans per a la transformació de la realitat a través de l’associació i del treball. La utopia com el somni apocalíptic només té sentit per oposició a l'estat present de les coses. Projecta cap al futur un estat de coses propi del present, però transformat d'una manera ideal.

La utopia té en comú amb l'esperança apocalíptica la idea del gran any. Vindrà un moment de plenitud que donarà sentit a tot el patiment anterior i obrirà la porta a una nova era plena de felicitat i harmonia.

I açò em fa reflexionar a mi sobre el mon al que vuic viure , que per descomptat no es aquest;

Per a mi un estat ideal hauria de deslligar-se completament de la ideologia ja que la ideologia es des de el meu punt de vista les representacions per les quals les societats s’han justificat en els seus diferents moments i basen les seues conviccions en la imposició de normes de conducta que frenen el progres y coarten la llibertat individual, els poderosos utilitzen la religió per a que la resta es conforme en una vida plena de carències i sacrificis per a arribar a un paradís utòpic no tangible i cap persona s’hauria de regir per valors religiosos sino que hauria de fer-ho per valors ètics i morals, com deia Karl Marx; “la religió es el opi del poble”

Els bens s’haurien de repartir equitativament, es a dir que cada persona hauria de aportar a la societat segons la seua capacitat física, moral o intel·lectual i el seu afany de superació, i rebre segons la seua necessitat, independentment  de la qualitat de la seua aportació

La cultura hauria de ser de lliure accés i gratuïta i hauria de ser el sector al que mes diners s’hauria de destinar ja que de la formació de les noves generacions depèn el nostre futur

Al meu mon el sexe no suposaria una condició a l’hora d’ocupar qualsevol lloc a la societat tant homes com dones assumirien el rol de persona independentment del sexe, la educació, la criança, el ocupar llocs de força i responsabilitat i de capacitat  serien per a les persones que pogueren realitzar-ho per a allò partiríem de una educació no sexista.

El sistema democràtic hauria de retrocedir fins al que representava en la seua creació, els valors dels quals s’ha desvirtuat completament amb el pas del temps, es a dir, s’hauria de basar en la participació DIRECTA i REAL de TOTES les opinions, corrents ideològics i línies de pensament,  no com el model actual(sistema de hont) que tan sols permet representació d’una part de la societat

Tot el mon hauria de ser lliure i tenir dret a expressar-se lliurement i no ser jutjat ni perseguit per allò que manifesta ni per les seues idees , i els grups de poder no haurien de intentar manipular a les masses a traves dels mitjos de comunicació

Tots haurien de ser iguals davant la justícia, tenir iguals prioritat i iguals penes sense distincions; hauria de primar la imparcialitat de qui imparteix la justícia

Vist en el que ha degenerat la societat des de els seus inicis al meu paradís personal imperaria la dictadura del proletariat , es a dir que les decisions no les prenera la oligarquia dominant amb el fi de fer prevaleixer els seus interessos de classe privilegiada per sobre de afavorir a la majoria  de la societat que esta composada per la classe obrera, sino que aquestes decisions foren preses i imposades per el proletariat que es qui composa el grup majoritari de la població, com exemple tenim el actual moment econòmic que estem visguent, s’està legislant en benefici de uns pocs i en prejudici del gros de la població

 No  hi hauria violència a la meua societat sino que a ella imperarien el diàleg el debat i la raó regides per la ètica i no per les armes, no es poden declarar guerres baix ningun pretext, ningú te dret a llevar la vida a ningú i menys encara quant les justificacions per a declarar les guerres son falses i el verdader motiu d’aquestes son els interessos econòmics.

No hi haurien fronteres traçades linealment i per lo tant no hi haurien races , tots seriem ciutadans del mon  respectant les tradicions, costums i idiosincràsia pròpies de cada cultura

La utopia ha de ser entesa en sentit ampli, aplicable a tota anticipació cultural i es per això per el que tot projecte i tota constitució duta fins als límits de la seua perfecció rosa la utopia.

“Yo creo que todavía no es demasiado tarde para construir una utopía que nos permita compartir la tierra” Gabriel Garcia Marquez

“La utopía es el principio de todo progreso y el diseño de un futuro major” Anatole France

“La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar.” Eduardo Galeano

"Si el presente es de lucha, el futuro es nuestro." Ernesto Che Guevara

El que demostra que els grans pensadors de tots els temps han fet referencia a la utopia com inspiració per a construir un mon millor

¿Es posible otro mundo?

Guillermo Artigau Chacón, 1r Bat B

Introducción

Desde sus orígenes se ha querido relacionar utopía con la creación de un mundo fantástico, algo infantil imposible de conseguir. No obstante, es posible dudar de la afirmación absoluta de este planteamiento, por ejemplo, antes de que existieran los aviones, cualquier persona que dijera que algún día el ser humano sería capaz de volar lo considerarían un loco, lo que se llamaría un utópico a partir de la obra de Tomas More.

Entonces, ¿qué es la utopía?, la informática, la TV, el móvil en la Edad Media, por citar algo, proyectos que se presentan a los ojos de cualquiera como irrealizables en el momento en el cual se les concibe pero que es posible que en algún momento se conviertan en realidades.

Quedémonos pues, con la definición de que una utopía es una idea para la construcción de un futuro alternativo y que las personas utópicas son las que hacen avanzar la sociedad escribiendo, proyectando el futuro, porque no existe futuro que no se haya imaginado antes.

Por tanto convirtámonos en utópicos durante un par de páginas y proyectemos un nuevo mundo.

¿Es posible otro mundo?

Tras varias consultas a diferentes fuentes de información sobre el término “utopía”, he podido observar que en todas ellas se hace referencia a términos tales como alternativa al mundo actual, un mundo idealizado, mejor más justos y solidario, desprendiéndose  unos buenos deseos en cuanto a temas tan transcendentales como la igualdad, condiciones de vida, paz, economía, política, religión... Hablar de utopia  en relación al mundo en que vivimos nos da cierta satisfacción, nos saca de la más infernal actualidad para permitirnos soñar por unos momentos, imaginarnos como podría ser un mundo a nuestro gusto, al de cada persona. Los más egoístas antepondrían sus propios intereses, riqueza, éxito, poder… los más solidarios un mundo sin  guerras, sin pobreza, sin discriminación, sin paro, sin crisis o mejor sin economía, hasta incluso los más optimistas  se imaginarían sin políticos, sin bancos, sin gobiernos…  

Este concepto no es nuevo, remontándonos al pasado encontramos a  Platón que introdujo una primera idea de lo que conocemos como utopía, trató de explicar cómo sería su estado ideal, es decir, un estado justo y legal. Platón como casi todas las personas que trataban de diseñar su mundo perfecto estaba descontento con su gobierno, el de Atenas, y por ello diseño su propio estado donde reinaba la justicia y como no la felicidad. De esta manera diseñó la republica donde la sociedad estaba dividida en tres clases, de esta manera cada clase seria educada de una forma distinta según los conocimientos necesarios para ejecutarla.

Avanzando un poco más en la historia, en el renacimiento concretamente en el siglo XI fue el periodo donde se atribuyó esta serie de ideales personales y el nombre de utopía a Thomas More, autor de la obra que lleva este mismo nombre. More utilizó este término para bautizar a una isla perdida cuyos habitantes habían conseguido instaurar un estado perfecto caracterizado por la convivencia pacífica, el bienestar físico y moral de sus habitantes, y el disfrute común de los bienes.

Aún hoy, o mejor dicho, hoy más que nunca resulta deseada por la mayoría de persona la sociedad descrita por More,  principalmente por su estructura racional, por el disfrute igualitario de los bines y fundamentalmente por la plena armonía de intereses.

Al igual que Platón,  la motivación de More para escribir su obra era la situación política por la que atravesaban sus estados, una época de crisis, corrupción y decadencia de las instituciones. Nos recuerda a algún lugar, ¿no?

Nuestro mundo, que posiblemente hace siglos fue fuente de imaginación de personas que fantaseaban cómo sería su propio mundo perfecto sin importar lo que personas ajenas especularan, con toda probabilidad estos visionarios pertenecía a la parte de la población que no se sentía bien con lo que les rodeaba y por ello pasaban el tiempo soñando en qué podrían cambiar. Personas de este tipo siempre han existido y cada vez  existirán más dadas las actuales circunstancias, prueba de ello es que yo mismo me planteo continuos interrogantes como “¿es posible otro mundo?”.

Sin lugar a dudas, es esencial pensar que otro mundo es posible, para evolucionar es necesario expandir la mente y tratar de construir un futuro alternativo, que cambie el panorama actual donde se ha fomentado situaciones graves como la pérdida de los derechos laborales, la victoria de la economía especulativa en contra de la productiva, la perdida de la sociedad del bienestar, la inmigración, la pobreza, la insensibilidad de los políticos, la despreocupación de muchos ciudadanos…

Hemos de tener cuidado, así cuando decimos “otro mundo es posible”, ¿a qué nos estamos refiriendo? ¿qué clase de mundo? Porque cabe la posibilidad de mundos peores incluso que el actual al cual nos enfrentamos.

Pensar en un nuevo mundo no es una posibilidad, es la respuesta obligada, una exigencia una utopía necesaria que ha de penetrar la realidad si la humanidad quiere seguir existiendo.

La alternativa implicaría fundamentalmente eliminar todo aquello que impida un mundo en el cual quepan todos los seres humanos, una sociedad en la que cada uno pueda realizar su propio proyecto de vida, con la seguridad de una vida digna, donde el ser humano es libre,. un mundo en el cual quepan diferentes culturas, naciones, razas, etnias, géneros, preferencias sexuales, etc.

En verdad, no sé si un mundo mejor puede llegar a concretarse para todos, no sé si llegaremos a verlo más allá de noctámbulas utopías, pero lo que sí es cierto es que para ser real  debe partir de lo presente y estar guiado por la vida humana y sus condiciones de posibilidad.

Xàtiva, 28/05/2012

BIBLIOGRAFIA:

·      http://www.otromundoesposible.com/?p=926

·      http://www.wordreference.com/sinonimos/

·      http://es.wikipedia.org/wiki/Utop%C3%ADa

·      http://webs.ono.com/raoh/1.6.html

·      http://definicion.de/utopia/

5é Premi d'Assaig Pepe Tormo

El Departament de Filosofia de l’IES Josep de Ribera, de Xàtiva, proposava enguany als seus alumnes una dissertació original que, sota el títol orientatiu d’Ecologisme o extinció, reflexionara sobre política i economia en el marc del futur de l’ecosistema humà.

Reunit el jurat del 5é Premi d’Assaig Pepe Tormo, integrat pels membres del Departament de Filosofia de l’IES Josep de Ribera i després d’una difícil deliberació, acorda per unanimitat declarar guanyador del certamen 2011 el treball La merda se’ns menja, de l’alumna Marta Villán Gómez, del grup 1r Bat A.

Així mateix, vol deixar constància de la qualitat dels treballs finalistes que passem a enumerar per l’ordre alfabètic dels cognoms dels autors: Ecologisme o extinció, de Raquel Alcalà Payà, del grup 1r Bat A; Ecologismo vs. extinción, dePatricia Benavent Bellver, del grup 1r Bat D; Inquilins rebels, de David Escòrcia Serrano, del grup 1r Bat A; Ésser humà i naturalesa, de Albert Mena Pérez, del grup 1r Bat B;Permiteme que lo dude, d’Esther Sanchis Llopis, del grup 1r Bat B, i Ecologisme o Extinció, d’Eva Vidal Martí, del grup 1r Bat D.

A més de la publicació del treball guanyador en les pàgines de la revista El nostre institut, el bloc Aletheia, del Departament de Filosofia, en fa l'edició digital dels assajos finalistes.

Enhorabona a la guanyadora i als finalistes, i moltes gràcies a tots els participants.

Xàtiva, 20 de maig de 2011.

La merda se’ns menja^*

Marta Villán Gómez, 1r Bat A

Hi ha una cançó dels Amics de les arts que du com a títol: La merda se’ns menja. Ignorant la resta de la lletra (temàtica amorosa, com no), en aquesta xicoteta oració quedem tots reflectits, perquè se’ns menjarà, aixó segur.

Els científics (absolutament tot aquell que viu per a la ciència hi està d’acord), es troben desconcertats per la rapidesa amb que tota la naturalesa va fent-se més i més dèbil. En deu anys no hi haurà pols, els nens hauran de comprar-se nous globus terraquis sense cap superficie blanca i on els continents s’hauran fet més xicotets a causa d’un augment considerable del nivell del mar. I com que tot a la fi és una cadena contínua, si no hi ha pols, la temperatura augmentararà una barbaritat, el nombre d’espècies que desapareixeran serà massa gran, el nivell de vida serà un desastre i el pessimisme serà (si no ho és ja) el sentiment predilecte. La famosa crisi econòmica haurà de compartir titulars als diaris amb una crisi energètica elvadíssima.

Però vivim en el primer món, res ens pot fer mal, som superiors a tot allò que ens envolta. Els perills que nombrosos estudis s’esforcen per mostrar queden en el nostre pensament com a temàtica de ciència-ficció. Molts es troben cegats per ideològies que amaguen el perill o interessos econòmics situats molt lluny del canvi climàtic i les seues conseqüències.

Les emissions de CO₂ que es van elevant en la seua particular gràfica, una conseqüent contaminació atmosfèrica, un consum energètic (tret d’enèrgies NO renovables), el canvi en les temperatures mundials que viuen un in crescendo continuu (2010 fou l’any més càlid de la història), catàstrofes naturals que trauran el somni de milers de persones afectades, variabilitat dels climes que afecten els sumministrament d’aliments i aigua, canvis en l’ecosistema, repercussions en la salut (ones de calor i víctimes de les ja esmentades catàstrofes metereològiques, canvis en la distribució de les malalties mortals) i un seguit de conseqüències que faran del món (la nostra única llar) una autèntica, amb perdó d’Homer, Odisea.

Les notícies relacionades amb aquest tema tretes l’any 2010 donen la raó a la urgència necessària per a trobar les solucions: “Rècord de tornados associats a una mateixa tempesta EUA”, “Un estudi revela que les costes de l’Àrtic retrocedeixen fins mig metre cada any”, “Xina provoca plutja artificial per apagar un incendi al Nord del país”, “El canvi climàtic arracona la fauna i la flora espanyoles”, “La crescuda del nivell del Mediterrani s’accelera després de crèixer 20 cmen un segle”, “Dos greus sequeres en l’Amazònia en tan sols cins anys alarmen els científics”, “Fenòmens climàtics importants a escala regional en2010”, “Les pitjors inundacions a Austràlia en mig segle”, “Noves plagues d’insectes arriben a Espanya pel canvi climàtic”. Una de les que més ha impactat al món científic: “L’Àntàrtida es desgela en aparèixer aigües profundes càlides”.

Aquests titulars, però, queden moltes vegades després de pàgines amb fotografies grans on un polític nega un cas de corrupció, un país té no sé quin índex de no sé què, un famós ha besat a un altre famós a la galteta…i així apareixen les persones que viuen sota una ignorància calculada on cap desgel, tempesta, emissió o catàstrofe afectarà la seua vida.

“Sols un terç d’estadounidencs creu que el canvi climàtic és causat per l’home”. En la història de la humanitat són nombroses les vegades que l’escepticisme humà ha posat traves davant l’evidència. Passà així (i segueix, per increïble que puga semblar) amb la teoria de l’evolució, amb la negació que l’home fos el centre d’un univers que ha acabat sent titllat d’infinit. Polítics espanyols han arribat a afirmar que s’oposen a l’existència de cap canvi al clima i encara una part de la població s’hi resiteix posant-se un vel davant els ulls. Les estadístiques en els últims anys han aprés a parlar clar; els nombres, els titulars, les preocupacions dels científics s’han engreixat. Ara més que mai és necessari, ho afirme, canviar la mentalitat i enfocar els esforços a combatre una crisi no solament econòmica, també de nivell de vida i energia.

L’ésser humà és fascinant, les coses que ha creat, l’evolució històrica que ha protagonitzat, no mereix cap altre qualificatiu. Al segle dotze, en una etapa medieval sota la completa influència d’un Déu poderós que es situava al centre de tot, en una època on la societat vivia segons una cruel piràmide, l’estil gòtic de les catedrals no pot passar per alt, la magnitud de les construccions amb els seus vitralls magnífics, els arcs… l’humà no es posa límit, no ho vol. És poeta esplendorós i és pintor, és científic meticulós i un curiós de l’evolució. Però una cosa està clara, l’ésser humà no és cap Déu, no és senyor de res i menys de tot un món. Ser capaç d’extraure energia a través de la fissió d’una cosa que no ha vist en la vida és grandiós, ara bé, els residus d’aquesta font energètica (no cal dir que es tracta de la nuclear) serà el maldecap, si no ho és ja, de la societat futura. Rectificar és de savis i la supervivència ens ha de venir innata. Un i un en fan dos i el canvi climàtic és una crida a la lògica humana, que ha de fer la seua aparició com ho ha fet en el passat.

Aquesta lògica no solament ve lligada al reconeixement del que està passant, també a la idea de canviar allò que pensem que no es pot; en aquest cas l’energia juga un paper molt important. Ens trobem sens cap dubte en una era on la tecnologia és la protagonista. Si més no, els adolescents som la prova d’aquesta època “pantallitzada”. Internet ha connectat el món sancer, els mitjans de comunicació no coneixen fronteres (si algú intenta establir-les, la lluita la guanya la xarxa), les idees, les novetats, la comunicació vola a la velocitat d’uns megues imparables. Les nits fosques són excessivament lluminoses, els cotxes fan un rum-rum immortal als carrers i els endolls són els senyors més ocupats a la casa. La crisi tecnològica cada vegada és més reconeguda i evident, les energies renovables es van obrint pas, el futur (com ja es diu molt) es troba en elles, i l’interminable discusió entre elles i l’economia no pot durar més. La prioritat està on està, perquè així ho dicta el començament d’aquest parràgraf i el final de l’anterior: la lógica humana es centra en això, en l’evolució, el futur i sobretot en les solucions. No diuen els snobs “renovarse o morir”? Doncs en qüestions ambientals hauríem de ser tots uns snobs ferms!

En aquest cas, s’estan produint avanços. Cada vegada el percentatge d’obtenció d’energia a través de fonts renovables és més gran: “l’energia solar ha crescut un 20% en l’última década”, “l’energia eòlica la més accesible a Canàries”, “líder en energia solar termoelèctrica en Europa”, “l’energia nuclear com a centre de les crítiques”…, però no l’esperat: “Espanya no complirà els seus objectius de renovables l’any 2010”. Tot i que en la política apareix la idea d’innovar pel que fa a fonts d’energia, els problemes econòmics ho han dificultat tot. Ens trobem davant el debat més important en l’actualitat: els interessos econòmics lligats a la gran crisi o la necessitat d’invertir per poder superar o anivellar la crisi climàtica cada vegada més greu. Caldria llavors lluitar contra el “Money makes the World go around” de Liza Minelli en Cabaret, pequè sense el món… quina importància tenen els diners?

El món es mou segons el compàs marcat pels diners. Compàs que acabarà per tornar-nos bojos a aquells que no sabem seguir el seu ritme despreocupat i independent. El món es mou segons el compàs marcat pels diners, el seu ritme és el maldecap de la majoria. Les potències mundials que tant orgulloses es trobaven al cap de dalt de les gràfiques estan canviant. Xina, considerada un país poc desenvolupat amb contrastos econòmics i molta pobresa, es preveu que cap al 2050 serà una de les grans potències mundials per la possesió de nombrosos recursos económics, mà d’obra barata… el mateix exemple val per l’Índia, Mèxic, Rússia i Brazil. La globalització està jugant un paper important, l’economia canvia; canvia la situació mundial i el creixement econòmic d’alguns països indica que els recursos cada vegada seran menys… són així doncs les fonts no-renovables la solució? El petroli té al món sancer monopolitzat, el seu preu augmenta i la seua obtenció és cada vegada més difícil. Contamina i és esgotable. On està la lógica que hem dit? Moltíssimes coses depenen del petroli: la indústria del plàstic, productes farmacèutics, el transport… Estats Units té la major demanda del món amb un consum del 25% , seguit de Xina. El món sancer depén actualment d’aquesta substància contaminant, la República Domínicana en depén un 80% d’aquest compost i molts paísos (com el cas d’Espanya) depenen d’altres per obtenir-ne. El consum augmenta cada any (l’any 2010 i 2011, en plena crisi económica i energètica, el consum de petroli ha crescut i així ho ha fet de forma proporcional el seu preu). Molts científics fan una crida d’alarma a l’existència de l’anomenat “cim del petroli” moment en què la meitat de les reserves mundials del compost ja s’hagen consumit, llavors la producció de petroli arribarà a un màxim i a partir d’aquest començarà una gran decaiguda, donat que el petroli es consumeix molt més ràpid del que ho fa el descobriment d’aquestes reserves. Quan es vagen esgotan els camps petrolífers no n’hi haura de nous que els substituisquen. La demanda creix (com ho fan cada vegada més nous països emergents amb un elevat índex de població, amb la mateixa necessitat de recursos que el suposat primer món indestructible), la producció disminueix... aquesta combinació és fatal. Contra la fatalitat hi han els recursos i la voluntad del canvi. Rectificar és de savis, o altrament l’estupidesa ens portarà a l’extinció.

Les solucions són aquelles que apareixen en tot temari de coneixement del medi però que oblidem. El reciclatge (la mesura que alguns supermercats estan practicant s’aproxima a la millora en cobrar les bosses de plàstic) ha de convertir-se en costum. Les energies renovables han de protagonitzar un futur on els fums dels humans es baixen... no som ni indestructibles, ni imprescindibles, ni superiors. La mentalitat antropocèntrica i immortal s’ha de canviar.

La merda se’ns menja. Se’ns mengen els programes basuraque tenen com a protagonistes éssers descervellats amb ganes de trionfar en estupidesa. Se’ns mengen els polítics ben vestits amb somriure perpetu darrere dels falxos de fotos que immortalitzen la imatge, però no en mostren la realitat. Se’ns menja la crisi i un futur negre. Se’ns menja un planeta que desconeguem, no controlem, però del qual ens creiem els reis. Se’ns menja la ignorància. Ara bé, també se’ns menja un bon llibre en un dia plujós, un t’estime sota l’ombra d’un arbre que té mil anys. Se’ns mengen els dies on el núvols es diverteixen mostrant-nos formes impossibles, i un gelat en agost. Se’ns mengen els somriures i un nen que juga a creure’sSuperman oSon Goku. Se’ns mengen les cançons que tenen de fons el so d’un piano i la poesia procedent d’una literatura extraordinària.

Se’ns menja una vida sancera.

Permíteme que lo dude

Esther Sanchis Llopis, 1r Bat B

Todo el mundo ha oído hablar sobre el cambio climático. Es un tema vigente en nuestra sociedad, pero ¿Sabemos realmente en qué consiste?

Dicho término se atribuye a la aceleración de los cambios del clima de las diferentes zonas de la Tierra debida a causas antropogénicas. Estas alteraciones del clima se deben a un calentamiento global, es decir, a un aumento de la temperatura media del planeta supuestamente producido por una acumulación excesiva de los llamados “gases de efecto invernadero”, siendo ejemplos de éstos el vapor de agua, el metano, el dióxido de carbono, etc. Como consecuencia surgen efectos y alteraciones climáticas como el incremento del nivel del mar, cambios en los ecosistemas agrícolas, la expansión de las enfermedades tropicales, un aumento de la intensidad de los fenómenos naturales: terremotos, volcanes, huracanes, etc., entre otros.

La mayoría de científicos afirman como hecho evidente este cambio climático de origen humano. “El hielo se esta derritiendo, el mar está subiendo, los huracanes están soplando y es todo culpa tuya” es lo que resume, sin duda, toda la teoría del cambio climático, una teoría que nos venden adjetivándola como catastrófica y en la que el hombre constituye un peligro descomunal incluso para su propia especie. La conciencia ecológica se ha inculcado en los valores de nuestra sociedad como algo arraigado e incuestionable. Sin embargo, como afirman otros científicos, “la alarma del calentamiento global se disfraza de ciencia pero no es ciencia, es propaganda” Pero, ¿Cómo se ha hecho tan popular esta “propaganda”?

En verdad, la historia empieza con un grupo reducido de ecologistas y políticos. Más adelante, en 1970, la ONU celebra el día mundial de la Tierra y de ahí se crea el IPCC, un grupo de “expertos en el cambio climático”. Por supuesto siempre se insiste que tiene que ver con la ciencia. Luego, Al Gore, un político estadounidense, se interesa por este tema, lo populariza y sube a vicepresidente. La ONU lo empieza a dirigir con más fuerza ahora, y los medios de comunicación, que adoran las crisis y catástrofes, intervienen en la divulgación del mismo. Con esto tenemos a la ONU, al vicepresidente del país más relevante del mundo y a los medios. Por tanto, ¿Qué van a hacer los políticos? Está claro: seguirlos. Así surge en nuestra sociedad la alarma del cambio climático.

No obstante continúa habiendo gente y entre ellos numerosos científicos que no sienten pavor alguno hacia las consecuencias del cambio climático. Esto ocurre porque sencillamente no creen evidente un cambio climático de origen antropogénico y una de las causas por las que no lo creen es por las supuestas “mentiras de Al gore”, mentiras sobre el cambio climático descubiertas por la denuncia de diversos sujetos ante las palabras del político anteriormente mencionado. Entre ellas existe la afirmación de la muerte de osos polares ahogados mientras nadaban más de 60 millas en busca de hielo: se ha demostrado que solo se han muerto cuatro y a causa de una tormenta. Por otro lado, Al gore establece que el huracán Katrina, la desaparición de la nieve del Kilimanjaro, la desecación de lago Chad y la decoloración de los arrecifes del coral son a causa del calentamiento global; sin embargo, se ha investigado y esta atribución directa al calentamiento global es precipitada y carece de pruebas. Existen gráficos que muestran relaciones entre el dióxido de carbono y la temperatura. Se ha justificado que exponen cierta conexión pero que no dan por sentadas las afirmaciones del señor Gore. Además, este sujeto que anuncia con tanto ímpetu y convencimiento el movimiento ecologista posee una mina de zinc que emitió entre el 1998 y 2003 1,8 millones de kilos de vertidos tóxicos, cosa que nos hace dudar sobre su verdadera preocupación por el medio ambiente.

Hay científicos que se cuestionan incluso el principio fundamental que da sustento a la teoría del antiguo vicepresidente estadounidense, también conocido como el “capitán lechuga”. Se oyen afirmaciones como “No podemos decir que el dióxido de carbono dirigirá el clima, nunca lo hizo en el pasado” o también “Hubo períodos de la historia de la Tierra, por ejemplo, en que tuvimos tres o incluso diez veces más dióxido de carbono de lo que tenemos ahora, y si esto tiene un gran efecto en el clima, lo deberíamos ver en la reconstrucción de la temperatura”. Se pone en duda, por tanto, la suposición fundamental de los movimientos ecologistas de toda la teoría del cambio climático: el efecto que produce el exceso de dióxido de carbono sobre el planeta Tierra. Las afirmaciones de estos científicos, cuyo único propósito es promulgar ciencia y no vivir del sueldo que reciben por predicar e investigar un supuesto cambio climático, resultan preocupantes y no alentadoras, ya que siendo estas ciertas el mundo entero estaría siendo engañado.

Para explicar una verdad científica no deberían precisarse mentiras como las que anuncia Gore, ¿Cómo pueden necesitarse mentiras para explicar una verdad evidentemente cierta? Toda investigación científica cuando alcanza el punto de verdad deductiva es concluyente, incuestionable. Por ejemplo, nadie en su sano juicio podría cuestionar la existencia de la gravedad. Sin embargo, en el caso del cambio climático existen diferentes opiniones. Si fuese algo puramente científico no se cuestionaría la existencia, no habría gente convencida de que es sencillamente propaganda. Por tanto, podemos llegar a la conclusión de que el tema del cambio climático no es solamente ciencia, como acostumbran a señalar, sino que como anteriormente he dicho que afirman algunos científicos se disfraza de ciencia pero es meramente propaganda y se ha convertido, como todo, en una ideología política.

Sin embargo, puestos a analizar la situación, supongamos que todo es cierto. Supongamos por un momento que los gases que emitimos a la atmósfera cuando producimos nuestra querida electricidad, los gases que libera el principal invento del siglo XX cuando nos transporta rápidamente hacia un lugar lejano, los gases que producimos al fabricar todo tipo de productos e incluso los gases que nosotros mismos liberamos mediante eructos y/o flatulencias producen un efecto que puede llegar a ser devastador, catastrófico y apocalíptico si no le ponemos freno. Llegados a este punto, es evidente que debe hallarse una solución, pero… ¿cuál? Desde pequeños nos han enseñado que mientras nos enjabonamos las manos o nos cepillamos los dientes debemos mantener en silencio el incesante chorro de agua que sale del grifo. Nos han enseñado a conservar la oscuridad en aquellos rincones de la casa que no están siendo habitados, a interrumpir las imágenes de la pantalla del televisor cuando nos disponemos a abandonarlo, a separar el plástico del papel y este último del vidrio. Nos han enseñado muchas cosas que, por desgracia, si las hiciésemos sólo producirían un descenso de la emisión de dióxido de carbono de un 5% o incluso menor. Sí, triste pero cierto: ante la insuficiencia de todos estos sacrificios más o menos fáciles, debemos de hacer algo más. Y, ¿qué nos queda? ¿Cerrar esas centrales térmicas y fábricas que tanto nos han facilitado la vida durante los últimos siglos? ¿Volver a utilizar el caballo para los viajes que comprendan una mayor distancia? Una respuesta afirmativa a estas preguntas supone el desempleo de millones de personas, la eliminación de esos productos de los cuales depende nuestra vida, la interrupción de esa corriente que nos facilita la vida de un modo inestimable… En suma, la destrucción de la vida humana tal y como estamos habituados a conocerla.

Por todo esto, la solución total del susodicho cambio climático no existe… Bueno, siempre nos queda la opción del suicidio colectivo: matémonos por nuestro planeta.

Ecologisme o extinció

Eva Vidal Martí, 1r Bat D

L’ecologisme, una ideologia tan recent com important en l’actualitat, suposa una nova forma de fer política; alhora, presenta un problema entre el desenvolupament sostenible i l’economia. No només té una dimensió ideològica, sinó també una magnitut econòmica de primer orde.

Per extinció humana s’entén el conjunt d’elements la manifestació dels quals podria tenir com a resultat l’extinció d’aquesta espècie. Hi han moltes maneres en que l’espècie humana podria perèixer, des de la destrucció de la capa d’ozó fins a una guerra.

Cal plantejar-se diverses questions que obrin un intens debat. Què preferim: un món ecològic amb el menor impacte mediambiental possible però costós, o un món on deixem de costat el planeta i ens preocupem del nostre benefici econòmic? anteposem l’estalvi a la continuitat de la nostra espècie? L’equilibri entre l’economia i l’entorn és difícil d’aconseguir, però amb l’avanç de la tecnologia durant els últims anys i la conscienciació de la societat sobre la protecció del planeta, és possible assolir un sistema econòmic sostenible.

Es diu que el s.XXI és el segle de la ciència i la tecnologia, ja que aquestes estan en el seu màxim auge. Però, realment, ho estan? Per exemple, fa poc es va descobrir una televisió britànica en blanc i negre que data del 1936, i encara funciona. Tanmateix, un telèfon mòbil d’avui deixa de funcionar dos anys després de la seua fabricació, tres com a molt. Açò vol dir que la tecnologia està involucionant en compter d’avançar? Els materials són pitjors que els d’abans? No. Simplement és una estratègia basada en la ingenieria industrial, coneguda amb el nom d’obsolència planificada: la caducitat d’un producte programada d’origen.

Doncs aquesta estratègia ens està allunyant a poc a poc d’un desenvolupament sostenible i aproximant-nos al consumisme i la sobreproducció com a motor d’un nou sistema econòmic que ja està pràcticament entre nosaltres.

Les conseqüències d’aquest sistema en crisis són notables i alarmants: sols en Nord-amèrica, el 99% dels productes (generalment) van a parar a la basura als sis mesos de la seua compra. Al impacte mediambiental que açò suposa s’ha d’afegir la sobreexplotació irresponsable dels recursos naturals. Un terç d’aquests recursos s’ha dilapidat com a conseqüència del ritme que ha adquirit el consumisme.

L’impacte negatiu en el medi ambient supera des dels anys setanta la capacitat de recuperació del planeta. Es busca un model sostenible que harmonitze el benestar social, la prosperitat econòmica i l’equilibri mediambiental.

Els límits dels recursos naturals sugereixen tres regles bàsiques en relació amb els ritmes de desenvolupament sostenibles:

•Cap recurs renovable deurà d’utilitzar-se a un ritme superior de la seua generació.

•Cap contaminant deurà produïr-se a un ritme superior al que puga ser reciclat, neutralitzat o absorbit pel medi ambient.

•Cap recurs no renovable deurà aprofitar-se a major velocitat de la necessària per a substituïr-lo per un recurs renovable utilitzat de manera sostenible.

Cada vegada són més les mesures proposades i aplicades per a garantir el futur del nostre planeta. Greenpeace proposa un consum responsable basat en la Regla de les tres erres: reduir, reciclar i reutilitzar; en França i altres països, un moviment promou una societat on es minimitzen el dany ecològic, el malgast, la sobreproducció i el consum; també hi ha un manifest llançat en EEUU contra la caducitat programada dels aparells. Alguns fabricants ja estan substituint components nocius per altres de biodegradables; altres, estudien la producción d’utensilis de llarga duració amb un cost que compense l’alt preu, com succeïa abans de l’obsolència planificada.

La política es veu plenament involucrada en els temes mediambientals, ja que deu promocionar la protecció del nostre planeta, així com la implantació de lleis que no tinguen un fort impacte ambiental. D’aquesta manera naix la política ambiental, que és el conjunt d’esforços polítics per a conservar les bases naturals de la vida humana i aconseguir un desenvolupament sostenible. Des que la consciència ambiental està creixent, s’ha convertit en un sector polític autònom molt important a nivell tant nacional com internacional. S’han creat ministeris encarregats de temes ambientals, a més de la creació de partits verds, fent referència a partits amb tendència ecologista.

Encara que no existeix un acord general sobre els principis de la política ambiental, hi han algunes bases generalment acceptades:

•Els principis del desenvolupament sostenible.

•El principi de responsabilitat.

•El principi de prevenció; millor previndre que corregir.

•El principi de reemplaçament de substàncies perilloses per altres menys contaminants i procesos d’alta intensitat energética per altres més eficients.

•El principi de “el qui contamina, paga”.

•El principi de coherència que requereix la coordinació de la política ambiental amb altres departaments i la integració de cuestions ambientals en altres camps.

•El principi de la cooperació, que considera indispensable la integració de grups socials importants amb metes ambientals.

•La política ambiental ha de basar-se en els resultats de les investigacions científiques.

Però l’ecologia no deuria d’importar només a un sector ínfim en la política; tots els governs deurien tenir en compter el que, al llarg del temps, ens passarà factura –si es que no ho està fent ja, com als treballadors de les centrals nuclears– i actuar el més prompte possible ajudant a conscienciar a la societat del dany que estem causant al nostre entorn, i, com a resultat, a la nostra salut i benestar. Nosaltres depenem del planeta, i no a l’inrevés; sense ser dramàtics: estem parlant de la nostra autodestrucció.