El Departament de Filosofia de l’IES Josep de Ribera, de Xàtiva, proposava enguany als seus alumnes una dissertació original que, sota el títol orientatiu d’Ecologisme o extinció, reflexionara sobre política i economia en el marc del futur de l’ecosistema humà.
Així mateix, vol deixar constància de la qualitat dels treballs finalistes que passem a enumerar per l’ordre alfabètic dels cognoms dels autors: Ecologisme o extinció, de Raquel Alcalà Payà, del grup 1r Bat A; Ecologismo vs. extinción, dePatricia Benavent Bellver, del grup 1r Bat D; Inquilins rebels, de David Escòrcia Serrano, del grup 1r Bat A; Ésser humà i naturalesa, de Albert Mena Pérez, del grup 1r Bat B;Permiteme que lo dude, d’Esther Sanchis Llopis, del grup 1r Bat B, i Ecologisme o Extinció, d’Eva Vidal Martí, del grup 1r Bat D.
A més de la publicació del treball guanyador en les pàgines de la revista El nostre institut, el bloc Aletheia, del Departament de Filosofia, en fa l'edició digital dels assajos finalistes.
Enhorabona a la guanyadora i als finalistes, i moltes gràcies a tots els participants.
Xàtiva, 20 de maig de 2011.
La merda se’ns menja*
Hi ha una cançó dels Amics de les arts que du com a títol: La merda se’ns menja. Ignorant la resta de la lletra (temàtica amorosa, com no), en aquesta xicoteta oració quedem tots reflectits, perquè se’ns menjarà, aixó segur.
La merda se’ns menja*
Marta Villán Gómez, 1r Bat A
Hi ha una cançó dels Amics de les arts que du com a títol: La merda se’ns menja. Ignorant la resta de la lletra (temàtica amorosa, com no), en aquesta xicoteta oració quedem tots reflectits, perquè se’ns menjarà, aixó segur.
Els científics (absolutament tot aquell que viu per a la ciència hi està d’acord), es troben desconcertats per la rapidesa amb que tota la naturalesa va fent-se més i més dèbil. En deu anys no hi haurà pols, els nens hauran de comprar-se nous globus terraquis sense cap superficie blanca i on els continents s’hauran fet més xicotets a causa d’un augment considerable del nivell del mar. I com que tot a la fi és una cadena contínua, si no hi ha pols, la temperatura augmentararà una barbaritat, el nombre d’espècies que desapareixeran serà massa gran, el nivell de vida serà un desastre i el pessimisme serà (si no ho és ja) el sentiment predilecte. La famosa crisi econòmica haurà de compartir titulars als diaris amb una crisi energètica elvadíssima.
Però vivim en el primer món, res ens pot fer mal, som superiors a tot allò que ens envolta. Els perills que nombrosos estudis s’esforcen per mostrar queden en el nostre pensament com a temàtica de ciència-ficció. Molts es troben cegats per ideològies que amaguen el perill o interessos econòmics situats molt lluny del canvi climàtic i les seues conseqüències.
Les emissions de CO2 que es van elevant en la seua particular gràfica, una conseqüent contaminació atmosfèrica, un consum energètic (tret d’enèrgies NO renovables), el canvi en les temperatures mundials que viuen un in crescendo continuu (2010 fou l’any més càlid de la història), catàstrofes naturals que trauran el somni de milers de persones afectades, variabilitat dels climes que afecten els sumministrament d’aliments i aigua, canvis en l’ecosistema, repercussions en la salut (ones de calor i víctimes de les ja esmentades catàstrofes metereològiques, canvis en la distribució de les malalties mortals) i un seguit de conseqüències que faran del món (la nostra única llar) una autèntica, amb perdó d’Homer, Odisea.
Les notícies relacionades amb aquest tema tretes l’any 2010 donen la raó a la urgència necessària per a trobar les solucions: “Rècord de tornados associats a una mateixa tempesta EUA”, “Un estudi revela que les costes de l’Àrtic retrocedeixen fins mig metre cada any”, “Xina provoca plutja artificial per apagar un incendi al Nord del país”, “El canvi climàtic arracona la fauna i la flora espanyoles”, “La crescuda del nivell del Mediterrani s’accelera després de crèixer 20 cm en un segle”, “Dos greus sequeres en l’Amazònia en tan sols cins anys alarmen els científics”, “Fenòmens climàtics importants a escala regional en2010” , “Les pitjors inundacions a Austràlia en mig segle”, “Noves plagues d’insectes arriben a Espanya pel canvi climàtic”. Una de les que més ha impactat al món científic: “L’Àntàrtida es desgela en aparèixer aigües profundes càlides”.
Aquests titulars, però, queden moltes vegades després de pàgines amb fotografies grans on un polític nega un cas de corrupció, un país té no sé quin índex de no sé què, un famós ha besat a un altre famós a la galteta…i així apareixen les persones que viuen sota una ignorància calculada on cap desgel, tempesta, emissió o catàstrofe afectarà la seua vida.
“Sols un terç d’estadounidencs creu que el canvi climàtic és causat per l’home”. En la història de la humanitat són nombroses les vegades que l’escepticisme humà ha posat traves davant l’evidència. Passà així (i segueix, per increïble que puga semblar) amb la teoria de l’evolució, amb la negació que l’home fos el centre d’un univers que ha acabat sent titllat d’infinit. Polítics espanyols han arribat a afirmar que s’oposen a l’existència de cap canvi al clima i encara una part de la població s’hi resiteix posant-se un vel davant els ulls. Les estadístiques en els últims anys han aprés a parlar clar; els nombres, els titulars, les preocupacions dels científics s’han engreixat. Ara més que mai és necessari, ho afirme, canviar la mentalitat i enfocar els esforços a combatre una crisi no solament econòmica, també de nivell de vida i energia.
L’ésser humà és fascinant, les coses que ha creat, l’evolució històrica que ha protagonitzat, no mereix cap altre qualificatiu. Al segle dotze, en una etapa medieval sota la completa influència d’un Déu poderós que es situava al centre de tot, en una època on la societat vivia segons una cruel piràmide, l’estil gòtic de les catedrals no pot passar per alt, la magnitud de les construccions amb els seus vitralls magnífics, els arcs… l’humà no es posa límit, no ho vol. És poeta esplendorós i és pintor, és científic meticulós i un curiós de l’evolució. Però una cosa està clara, l’ésser humà no és cap Déu, no és senyor de res i menys de tot un món. Ser capaç d’extraure energia a través de la fissió d’una cosa que no ha vist en la vida és grandiós, ara bé, els residus d’aquesta font energètica (no cal dir que es tracta de la nuclear) serà el maldecap, si no ho és ja, de la societat futura. Rectificar és de savis i la supervivència ens ha de venir innata. Un i un en fan dos i el canvi climàtic és una crida a la lògica humana, que ha de fer la seua aparició com ho ha fet en el passat.
Aquesta lògica no solament ve lligada al reconeixement del que està passant, també a la idea de canviar allò que pensem que no es pot; en aquest cas l’energia juga un paper molt important. Ens trobem sens cap dubte en una era on la tecnologia és la protagonista. Si més no, els adolescents som la prova d’aquesta època “pantallitzada”. Internet ha connectat el món sancer, els mitjans de comunicació no coneixen fronteres (si algú intenta establir-les, la lluita la guanya la xarxa), les idees, les novetats, la comunicació vola a la velocitat d’uns megues imparables. Les nits fosques són excessivament lluminoses, els cotxes fan un rum-rum immortal als carrers i els endolls són els senyors més ocupats a la casa. La crisi tecnològica cada vegada és més reconeguda i evident, les energies renovables es van obrint pas, el futur (com ja es diu molt) es troba en elles, i l’interminable discusió entre elles i l’economia no pot durar més. La prioritat està on està, perquè així ho dicta el començament d’aquest parràgraf i el final de l’anterior: la lógica humana es centra en això, en l’evolució, el futur i sobretot en les solucions. No diuen els snobs “renovarse o morir”? Doncs en qüestions ambientals hauríem de ser tots uns snobs ferms!
En aquest cas, s’estan produint avanços. Cada vegada el percentatge d’obtenció d’energia a través de fonts renovables és més gran: “l’energia solar ha crescut un 20% en l’última década”, “l’energia eòlica la més accesible a Canàries”, “líder en energia solar termoelèctrica en Europa”, “l’energia nuclear com a centre de les crítiques”…, però no l’esperat: “Espanya no complirà els seus objectius de renovables l’any 2010” . Tot i que en la política apareix la idea d’innovar pel que fa a fonts d’energia, els problemes econòmics ho han dificultat tot. Ens trobem davant el debat més important en l’actualitat: els interessos econòmics lligats a la gran crisi o la necessitat d’invertir per poder superar o anivellar la crisi climàtica cada vegada més greu. Caldria llavors lluitar contra el “Money makes the World go around” de Liza Minelli en Cabaret, pequè sense el món… quina importància tenen els diners?
El món es mou segons el compàs marcat pels diners. Compàs que acabarà per tornar-nos bojos a aquells que no sabem seguir el seu ritme despreocupat i independent. El món es mou segons el compàs marcat pels diners, el seu ritme és el maldecap de la majoria. Les potències mundials que tant orgulloses es trobaven al cap de dalt de les gràfiques estan canviant. Xina, considerada un país poc desenvolupat amb contrastos econòmics i molta pobresa, es preveu que cap al 2050 serà una de les grans potències mundials per la possesió de nombrosos recursos económics, mà d’obra barata… el mateix exemple val per l’Índia, Mèxic, Rússia i Brazil. La globalització està jugant un paper important, l’economia canvia; canvia la situació mundial i el creixement econòmic d’alguns països indica que els recursos cada vegada seran menys… són així doncs les fonts no-renovables la solució? El petroli té al món sancer monopolitzat, el seu preu augmenta i la seua obtenció és cada vegada més difícil. Contamina i és esgotable. On està la lógica que hem dit? Moltíssimes coses depenen del petroli: la indústria del plàstic, productes farmacèutics, el transport… Estats Units té la major demanda del món amb un consum del 25% , seguit de Xina. El món sancer depén actualment d’aquesta substància contaminant, la República Domínicana en depén un 80% d’aquest compost i molts paísos (com el cas d’Espanya) depenen d’altres per obtenir-ne. El consum augmenta cada any (l’any 2010 i 2011, en plena crisi económica i energètica, el consum de petroli ha crescut i així ho ha fet de forma proporcional el seu preu). Molts científics fan una crida d’alarma a l’existència de l’anomenat “cim del petroli” moment en què la meitat de les reserves mundials del compost ja s’hagen consumit, llavors la producció de petroli arribarà a un màxim i a partir d’aquest començarà una gran decaiguda, donat que el petroli es consumeix molt més ràpid del que ho fa el descobriment d’aquestes reserves. Quan es vagen esgotan els camps petrolífers no n’hi haura de nous que els substituisquen. La demanda creix (com ho fan cada vegada més nous països emergents amb un elevat índex de població, amb la mateixa necessitat de recursos que el suposat primer món indestructible), la producció disminueix... aquesta combinació és fatal. Contra la fatalitat hi han els recursos i la voluntad del canvi. Rectificar és de savis, o altrament l’estupidesa ens portarà a l’extinció.
Les solucions són aquelles que apareixen en tot temari de coneixement del medi però que oblidem. El reciclatge (la mesura que alguns supermercats estan practicant s’aproxima a la millora en cobrar les bosses de plàstic) ha de convertir-se en costum. Les energies renovables han de protagonitzar un futur on els fums dels humans es baixen... no som ni indestructibles, ni imprescindibles, ni superiors. La mentalitat antropocèntrica i immortal s’ha de canviar.
La merda se’ns menja. Se’ns mengen els programes basuraque tenen com a protagonistes éssers descervellats amb ganes de trionfar en estupidesa. Se’ns mengen els polítics ben vestits amb somriure perpetu darrere dels falxos de fotos que immortalitzen la imatge, però no en mostren la realitat. Se’ns menja la crisi i un futur negre. Se’ns menja un planeta que desconeguem, no controlem, però del qual ens creiem els reis. Se’ns menja la ignorància. Ara bé, també se’ns menja un bon llibre en un dia plujós, un t’estime sota l’ombra d’un arbre que té mil anys. Se’ns mengen els dies on el núvols es diverteixen mostrant-nos formes impossibles, i un gelat en agost. Se’ns mengen els somriures i un nen que juga a creure’sSuperman oSon Goku. Se’ns mengen les cançons que tenen de fons el so d’un piano i la poesia procedent d’una literatura extraordinària.
Se’ns menja una vida sancera.
Permíteme que lo dude
Esther Sanchis Llopis, 1r Bat B
Todo el mundo ha oído hablar sobre el cambio climático. Es un tema vigente en nuestra sociedad, pero ¿Sabemos realmente en qué consiste?
Dicho término se atribuye a la aceleración de los cambios del clima de las diferentes zonas de la Tierra debida a causas antropogénicas. Estas alteraciones del clima se deben a un calentamiento global, es decir, a un aumento de la temperatura media del planeta supuestamente producido por una acumulación excesiva de los llamados “gases de efecto invernadero”, siendo ejemplos de éstos el vapor de agua, el metano, el dióxido de carbono, etc. Como consecuencia surgen efectos y alteraciones climáticas como el incremento del nivel del mar, cambios en los ecosistemas agrícolas, la expansión de las enfermedades tropicales, un aumento de la intensidad de los fenómenos naturales: terremotos, volcanes, huracanes, etc., entre otros.
La mayoría de científicos afirman como hecho evidente este cambio climático de origen humano. “El hielo se esta derritiendo, el mar está subiendo, los huracanes están soplando y es todo culpa tuya” es lo que resume, sin duda, toda la teoría del cambio climático, una teoría que nos venden adjetivándola como catastrófica y en la que el hombre constituye un peligro descomunal incluso para su propia especie. La conciencia ecológica se ha inculcado en los valores de nuestra sociedad como algo arraigado e incuestionable. Sin embargo, como afirman otros científicos, “la alarma del calentamiento global se disfraza de ciencia pero no es ciencia, es propaganda” Pero, ¿Cómo se ha hecho tan popular esta “propaganda”?
En verdad, la historia empieza con un grupo reducido de ecologistas y políticos. Más adelante, en 1970, la ONU celebra el día mundial de la Tierra y de ahí se crea el IPCC, un grupo de “expertos en el cambio climático”. Por supuesto siempre se insiste que tiene que ver con la ciencia. Luego, Al Gore, un político estadounidense, se interesa por este tema, lo populariza y sube a vicepresidente. La ONU lo empieza a dirigir con más fuerza ahora, y los medios de comunicación, que adoran las crisis y catástrofes, intervienen en la divulgación del mismo. Con esto tenemos a la ONU, al vicepresidente del país más relevante del mundo y a los medios. Por tanto, ¿Qué van a hacer los políticos? Está claro: seguirlos. Así surge en nuestra sociedad la alarma del cambio climático.
No obstante continúa habiendo gente y entre ellos numerosos científicos que no sienten pavor alguno hacia las consecuencias del cambio climático. Esto ocurre porque sencillamente no creen evidente un cambio climático de origen antropogénico y una de las causas por las que no lo creen es por las supuestas “mentiras de Al gore”, mentiras sobre el cambio climático descubiertas por la denuncia de diversos sujetos ante las palabras del político anteriormente mencionado. Entre ellas existe la afirmación de la muerte de osos polares ahogados mientras nadaban más de 60 millas en busca de hielo: se ha demostrado que solo se han muerto cuatro y a causa de una tormenta. Por otro lado, Al gore establece que el huracán Katrina, la desaparición de la nieve del Kilimanjaro, la desecación de lago Chad y la decoloración de los arrecifes del coral son a causa del calentamiento global; sin embargo, se ha investigado y esta atribución directa al calentamiento global es precipitada y carece de pruebas. Existen gráficos que muestran relaciones entre el dióxido de carbono y la temperatura. Se ha justificado que exponen cierta conexión pero que no dan por sentadas las afirmaciones del señor Gore. Además, este sujeto que anuncia con tanto ímpetu y convencimiento el movimiento ecologista posee una mina de zinc que emitió entre el 1998 y 2003 1,8 millones de kilos de vertidos tóxicos, cosa que nos hace dudar sobre su verdadera preocupación por el medio ambiente.
Hay científicos que se cuestionan incluso el principio fundamental que da sustento a la teoría del antiguo vicepresidente estadounidense, también conocido como el “capitán lechuga”. Se oyen afirmaciones como “No podemos decir que el dióxido de carbono dirigirá el clima, nunca lo hizo en el pasado” o también “Hubo períodos de la historia de la Tierra, por ejemplo, en que tuvimos tres o incluso diez veces más dióxido de carbono de lo que tenemos ahora, y si esto tiene un gran efecto en el clima, lo deberíamos ver en la reconstrucción de la temperatura”. Se pone en duda, por tanto, la suposición fundamental de los movimientos ecologistas de toda la teoría del cambio climático: el efecto que produce el exceso de dióxido de carbono sobre el planeta Tierra. Las afirmaciones de estos científicos, cuyo único propósito es promulgar ciencia y no vivir del sueldo que reciben por predicar e investigar un supuesto cambio climático, resultan preocupantes y no alentadoras, ya que siendo estas ciertas el mundo entero estaría siendo engañado.
Para explicar una verdad científica no deberían precisarse mentiras como las que anuncia Gore, ¿Cómo pueden necesitarse mentiras para explicar una verdad evidentemente cierta? Toda investigación científica cuando alcanza el punto de verdad deductiva es concluyente, incuestionable. Por ejemplo, nadie en su sano juicio podría cuestionar la existencia de la gravedad. Sin embargo, en el caso del cambio climático existen diferentes opiniones. Si fuese algo puramente científico no se cuestionaría la existencia, no habría gente convencida de que es sencillamente propaganda. Por tanto, podemos llegar a la conclusión de que el tema del cambio climático no es solamente ciencia, como acostumbran a señalar, sino que como anteriormente he dicho que afirman algunos científicos se disfraza de ciencia pero es meramente propaganda y se ha convertido, como todo, en una ideología política.
Sin embargo, puestos a analizar la situación, supongamos que todo es cierto. Supongamos por un momento que los gases que emitimos a la atmósfera cuando producimos nuestra querida electricidad, los gases que libera el principal invento del siglo XX cuando nos transporta rápidamente hacia un lugar lejano, los gases que producimos al fabricar todo tipo de productos e incluso los gases que nosotros mismos liberamos mediante eructos y/o flatulencias producen un efecto que puede llegar a ser devastador, catastrófico y apocalíptico si no le ponemos freno. Llegados a este punto, es evidente que debe hallarse una solución, pero… ¿cuál? Desde pequeños nos han enseñado que mientras nos enjabonamos las manos o nos cepillamos los dientes debemos mantener en silencio el incesante chorro de agua que sale del grifo. Nos han enseñado a conservar la oscuridad en aquellos rincones de la casa que no están siendo habitados, a interrumpir las imágenes de la pantalla del televisor cuando nos disponemos a abandonarlo, a separar el plástico del papel y este último del vidrio. Nos han enseñado muchas cosas que, por desgracia, si las hiciésemos sólo producirían un descenso de la emisión de dióxido de carbono de un 5% o incluso menor. Sí, triste pero cierto: ante la insuficiencia de todos estos sacrificios más o menos fáciles, debemos de hacer algo más. Y, ¿qué nos queda? ¿Cerrar esas centrales térmicas y fábricas que tanto nos han facilitado la vida durante los últimos siglos? ¿Volver a utilizar el caballo para los viajes que comprendan una mayor distancia? Una respuesta afirmativa a estas preguntas supone el desempleo de millones de personas, la eliminación de esos productos de los cuales depende nuestra vida, la interrupción de esa corriente que nos facilita la vida de un modo inestimable… En suma, la destrucción de la vida humana tal y como estamos habituados a conocerla.
Por todo esto, la solución total del susodicho cambio climático no existe… Bueno, siempre nos queda la opción del suicidio colectivo: matémonos por nuestro planeta.
Ecologisme o extinció
Eva Vidal Martí, 1r Bat D
L’ecologisme, una ideologia tan recent com important en l’actualitat, suposa una nova forma de fer política; alhora, presenta un problema entre el desenvolupament sostenible i l’economia. No només té una dimensió ideològica, sinó també una magnitut econòmica de primer orde.
Per extinció humana s’entén el conjunt d’elements la manifestació dels quals podria tenir com a resultat l’extinció d’aquesta espècie. Hi han moltes maneres en que l’espècie humana podria perèixer, des de la destrucció de la capa d’ozó fins a una guerra.
Cal plantejar-se diverses questions que obrin un intens debat. Què preferim: un món ecològic amb el menor impacte mediambiental possible però costós, o un món on deixem de costat el planeta i ens preocupem del nostre benefici econòmic? anteposem l’estalvi a la continuitat de la nostra espècie? L’equilibri entre l’economia i l’entorn és difícil d’aconseguir, però amb l’avanç de la tecnologia durant els últims anys i la conscienciació de la societat sobre la protecció del planeta, és possible assolir un sistema econòmic sostenible.
Es diu que el s.XXI és el segle de la ciència i la tecnologia, ja que aquestes estan en el seu màxim auge. Però, realment, ho estan? Per exemple, fa poc es va descobrir una televisió britànica en blanc i negre que data del 1936, i encara funciona. Tanmateix, un telèfon mòbil d’avui deixa de funcionar dos anys després de la seua fabricació, tres com a molt. Açò vol dir que la tecnologia està involucionant en compter d’avançar? Els materials són pitjors que els d’abans? No. Simplement és una estratègia basada en la ingenieria industrial, coneguda amb el nom d’obsolència planificada: la caducitat d’un producte programada d’origen.
Doncs aquesta estratègia ens està allunyant a poc a poc d’un desenvolupament sostenible i aproximant-nos al consumisme i la sobreproducció com a motor d’un nou sistema econòmic que ja està pràcticament entre nosaltres.
Les conseqüències d’aquest sistema en crisis són notables i alarmants: sols en Nord-amèrica, el 99% dels productes (generalment) van a parar a la basura als sis mesos de la seua compra. Al impacte mediambiental que açò suposa s’ha d’afegir la sobreexplotació irresponsable dels recursos naturals. Un terç d’aquests recursos s’ha dilapidat com a conseqüència del ritme que ha adquirit el consumisme.
L’impacte negatiu en el medi ambient supera des dels anys setanta la capacitat de recuperació del planeta. Es busca un model sostenible que harmonitze el benestar social, la prosperitat econòmica i l’equilibri mediambiental.
Els límits dels recursos naturals sugereixen tres regles bàsiques en relació amb els ritmes de desenvolupament sostenibles:
•Cap recurs renovable deurà d’utilitzar-se a un ritme superior de la seua generació.
•Cap contaminant deurà produïr-se a un ritme superior al que puga ser reciclat, neutralitzat o absorbit pel medi ambient.
•Cap recurs no renovable deurà aprofitar-se a major velocitat de la necessària per a substituïr-lo per un recurs renovable utilitzat de manera sostenible.
Cada vegada són més les mesures proposades i aplicades per a garantir el futur del nostre planeta. Greenpeace proposa un consum responsable basat en la Regla de les tres erres: reduir, reciclar i reutilitzar; en França i altres països, un moviment promou una societat on es minimitzen el dany ecològic, el malgast, la sobreproducció i el consum; també hi ha un manifest llançat en EEUU contra la caducitat programada dels aparells. Alguns fabricants ja estan substituint components nocius per altres de biodegradables; altres, estudien la producción d’utensilis de llarga duració amb un cost que compense l’alt preu, com succeïa abans de l’obsolència planificada.
La política es veu plenament involucrada en els temes mediambientals, ja que deu promocionar la protecció del nostre planeta, així com la implantació de lleis que no tinguen un fort impacte ambiental. D’aquesta manera naix la política ambiental, que és el conjunt d’esforços polítics per a conservar les bases naturals de la vida humana i aconseguir un desenvolupament sostenible. Des que la consciència ambiental està creixent, s’ha convertit en un sector polític autònom molt important a nivell tant nacional com internacional. S’han creat ministeris encarregats de temes ambientals, a més de la creació de partits verds, fent referència a partits amb tendència ecologista.
Encara que no existeix un acord general sobre els principis de la política ambiental, hi han algunes bases generalment acceptades:
•Els principis del desenvolupament sostenible.
•El principi de responsabilitat.
•El principi de prevenció; millor previndre que corregir.
•El principi de reemplaçament de substàncies perilloses per altres menys contaminants i procesos d’alta intensitat energética per altres més eficients.
•El principi de “el qui contamina, paga”.
•El principi de coherència que requereix la coordinació de la política ambiental amb altres departaments i la integració de cuestions ambientals en altres camps.
•El principi de la cooperació, que considera indispensable la integració de grups socials importants amb metes ambientals.
•La política ambiental ha de basar-se en els resultats de les investigacions científiques.
Però l’ecologia no deuria d’importar només a un sector ínfim en la política; tots els governs deurien tenir en compter el que, al llarg del temps, ens passarà factura –si es que no ho està fent ja, com als treballadors de les centrals nuclears– i actuar el més prompte possible ajudant a conscienciar a la societat del dany que estem causant al nostre entorn, i, com a resultat, a la nostra salut i benestar. Nosaltres depenem del planeta, i no a l’inrevés; sense ser dramàtics: estem parlant de la nostra autodestrucció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada